Comprendre les dificultats
S'ha dit gairebé tot sobre l'estrena de Felip VI com a nou rei d'Espanya. La normalitat i la contenció del solemne dia del canvi tenien aspectes d'una vistosa sobrietat, sense grans multituds, tot dintre d'un estricte constitucionalisme. El país no està per festes ni per fantasies. La seguretat era extrema pels carrers de Madrid. No se sap si les minses fileres de persones que saludaven el nou cap d'Estat eren degudes a la por del govern a manifestacions republicanes o a l'escàs entusiasme de la gent per veure passar la parella reial. En el discurs s'insinuaven alguns dels problemes troncals que afronta l'Estat sense concretar cap iniciativa ni parlar de cap qüestió determinada. És bastant insòlit que un rei abdiqui i un altre prengui posició sense produir-se alguna anomalia política. Només vull recordar el que explica Isabel Burdiel en la seva magna biografia d'Isabel II, exiliada el 1868 i morta a l'exili parisenc el 9 d'abril de 1904. El rei Alfons XIII s'assabentà de la notícia a Barcelona i el president del govern, Antonio Maura, li aconsellà que no es barregés gaire amb la mort de la seva àvia. El rei no va anar a París a recollir el cadàver, que fou enviat directament a El Escorial perquè no convenia que Madrid recordés els fantasmes d'un que s'havia allargat més de trenta anys.
Aquesta vegada, el traspàs de regnat s'ha produït a les Corts en temps d'un cert esgotament del sistema que s'enceta amb la Constitució que ens porta un rei designat per Franco i s'acaba amb un cansament del mateix monarca que trenca amb la dictadura i dirigeix els primers passos de la democràcia. Coincideix també el començament del regnat de Felip VI amb una descomposició de les estructures bastides a l'inici de la transició i que ara estan rovellades per la mala pràctica política i una corrupció estructural.
Tot seguint per televisió les cerimònies del dijous em va venir al cap una frase de Walter Bagehot, un politòleg i economista anglès que va ser molts anys director del The Economist, des de 1860 a 1877, que deia que “la dificultat consisteix a comprendre la dificultat”. Encara avui hi ha una pàgina al cèlebre setmanari editat a Londres que és signat pel pseudònim Bagehot tot recordant aquell personatge que va escriure el llibre de la Constitució Britànica en què explora les relacions entre la monarquia i el Parlament de Westminster.
No sé fins a quin punt Felip VI o bé qui li hagi escrit el discurs han comprès la dificultat o les dificultats que tindrà davant els reptes d'un país que ha canviat de dalt a baix, que en comptes de progressar està en estat de regressió i que està desballestat políticament com a conseqüència de l'esfondrament dels dos grans partits tradicionals que difícilment podran governar en solitari si no canvien molt les circumstàncies.
Les dificultats socials derivades de la crisi han fet que gairebé tres milions de vots hagin anat a caure en partits no monàrquics que ni tan sols van anar al Congrés el dia del jurament del nou rei. Per molt que es vulgui prohibir manifestacions o es negui el debat entre monarquia i república serà difícil defugir aquesta discussió que només s'evitaria si el sistema donés un gir suficient per convèncer que s'està en condicions de reformar o canviar fórmules que han caducat. Ens parla de la dignitat de la institució monàrquica observant una conducta íntegra, honesta i transparent. D'acord. El nou rei s'ho juga tot en aquest punt.
La qüestió catalana serà la primera prova que haurà de passar Felip VI. No n'hi ha prou amb dir que en l'Espanya unida i diversa que ens presenta ens afirmi que hi cabem tots i que hi ha maneres diverses de sentir-se espanyol. Un discurs d'obertura de regnat és un senyal clar i nítid sobre les intencions del qui el pronuncia. Que es reservi només dues paraules per donar les gràcies en català, basc i gallec al final de la seva intervenció em sembla un error i un acte de ceguera política. Què li hauria costat parlar cinc minuts en cada una de les llengües no castellanes? Hauria enviat un senyal inequívoc per on pensar moderar i arbitrar com a cap d'una monarquia parlamentària. Es prou sabut que el rei no té poder executiu. Però si ell i els qui li han inspirat el discurs inaugural de regnat no han volgut introduir una reforma constitucional que doni resposta total o parcial a les aspiracions de tants catalans, vol dir que les turbulències polítiques, a Catalunya i a Espanya, seran constants i d'una gran incertesa. El govern de Catalunya mostra una pressa incontenible mentre que Mariano Rajoy i el seu partit, junt amb la resta d'institucions de l'Estat, s'ho agafen amb la parsimònia de qui no ha entès les dificultats del problema. Els propers mesos seran trepidants i de canvis inesperats.