Naps i cops
Exiliats
El mateix dia que vaig assistir a l'homenatge a l'exili republicà al Parlament, el mateix dia que feien una cerimònia medieval de coronació d'un rei, vaig conèixer Bàssem an–Nabrís, un escriptor palestí refugiat a Barcelona, acollit pel PEN Català. Considerat un líder intel·lectual al seu país, An–Nabrís (Franja de Gaza, 1960) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Fa dos anys va haver de deixar Gaza per dos atacs amb bombes a casa seva per part d'una milícia d'islamistes de Hamas, que ara és el govern. Temps abans, havia passat quatre anys i mig en presons israelianes, perquè trobaven els seus escrits subversius. La pressió i els atemptats fonamentalistes van fer que la seva situació allà, on hi deixa la família, es fes impossible. Per això, a través del Programa Escriptor Acollit del PEN, que ofereix protecció durant dos anys a un literat amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat, ve a Barcelona.
A l'homenatge a l'exili republicà al Parlament –cadires estranyament buides a la sala auditori, una bandera republicana entre el públic, un prec de les entitats memorialistes per poder votar si monarquia o república– vaig tornar a pensar en An–Nabrís. El testimoni d'alguns exiliats catalans que van haver de marxar del país ara fa 75 anys estremia. Estremeixen els detalls de la situació personal del poeta palestí, atrapat entre dos focs, sense poder viure, encara avui, al seu país, com altres catalans a qui la guerra va atrapar, víctimes del feixisme però també de la violència anarquista. Una mostra de la complexitat d'aquests conflictes que es desdibuixa quan t'ho mires de lluny o penses que és cosa de bons i dolents. A Barcelona An–Nabrís ha dut a terme una prolífica activitat creativa, que l'ha portat a escriure un llibre dedicat a la capital catalana. Fa poc que ha publicat Totes les pedres (AdiA Edicions), una selecció bilingüe dels seus poemes. N'hi ha de veritablement encisadors, tant si són resistencialistes, reflexius com amorosos. Ell és un dels primers poetes àrabs que fa servir el vers lliure. “Lliu-re”. Com a país tenim aquest deure d'acollida; individualment, llegir-lo és, també, com un deure.