Tirant lo blanc

El que compta és que tenim un país. I una història. I que som una nació. I que volem preservar la memòria històrica. Per exemple, celebrant els 600 anys (probablement) del naixement de Joanot Martorell, el més gran novel·lista de tot arreu al segle XV, quan la ciutat de València era el que és ara Nova York. I que l'any que ve celebrarem el 750 anys del naixement de Ramon Muntaner, que, entre moltes altres valuoses obres, ens va deixar aquella bella metàfora de la mata de jonc. I hi compta que estem assajant la “V” (a Tortosa) o que aixequem castells arriscats a Montserrat. Hi compta que som a tocar el futur, i que tenim un passat i que el present és inequívocament nostre.

Això passa mentre els nostres veïns continuen fent estralls: volen els beneficis del port de Barcelona, volen classes en castellà, volen que l'Instituto Cervantes, amb un pressupost de luxe, el paguem tots i per al català ni les engrunes; volen que ens empassem la nova mentida de Rajoy, que tots els economistes, d'aquí i de la resta d'Europa, veuen només com una maniobra electoralista (¿per què si no el president del govern espanyol no fa una roda de premsa on els periodistes puguin preguntar? Molt fàcil: perquè no en sap les respostes). I volen que ens embadalim amb els fastos i festes reials, ja que la roja els ha esclatat als nassos, per si algú encara dubtava que si va bé el Barça va bé la selecció espanyola; si voleu, feu extensible el teorema a la política i a l'economia. O és que algú creu que no volen que marxem per amor?

Això del nou rei ha acaparat tantes pàgines i tants minuts de tele, tot i ser una antigalla, que ha produït aquell efecte tan conegut que els arbres no deixen veure el bosc. Ho dic perquè l'essència del missatge era allò que jo sentia de petita al No-Do: “El mosaico variopinto de las regiones españolas.” Doncs ha dit exactament això. Ecos d'ultratomba, tot i estar tapada per una llosa de set mil quilos de pes.