Igualtat desigual

Diuen a Mallorca que el jutge José Castro no es doblega i que és una persona honesta. Grans virtuts, i més en un ofici en què n'hi ha que han nascut estrelles i pugnen per brillar més que ningú. Només l'Audiencia Nacional és un firmament carregat de bombo i desbocat de llums. Pretesa honestedat i presumpta rectitud s'han confós massa sovint a Espanya amb egocentrisme i arrogància. I això ha deixat, durant dècades, un estel de víctimes d'una justícia injusta. Tornem al començament. Diuen que el jutge instructor del denominat cas Nóos és recte i honest. José Castro ha arribat a la convicció que havia d'imputar Cristina de Borbó i de Grècia per dos delictes fiscals i un de blanqueig. Justifica aquesta conclusió perquè l'exinfanta –ara la germana del rei– en la declaració oral “va negar l'evidència, va incórrer en una inacabable apel·lació a la ignorància i en falta de memòria, i va derivar responsabilitats cap a tercers de manera gratuïta”. Lloada sigui Maat! Les conclusions d'un jutge d'instrucció que després haurà de confirmar l'Audiència Provincial arran dels recursos corresponents i caldrà provar en el judici corresponent han servit perquè dos ministres del govern espanyol, dos, hagin arribat a conclusions immenses. Alberto Ruiz-Gallardón ha proclamat que “a Espanya la llei és igual per a tothom”. José Manuel García-Margallo ho ha completat, ben pagat, reblant que “Espanya és un estat de dret”. Enhorabona. I com és que la fiscalia anticorrupció encara no se n'ha assabentat?