El sucre i la sal

N'hi ha que es pensen que Mariano Rajoy s'inhibirà davant “l'amputació catalana”. Rajoy té una fama ben merescuda d'impassibilitat crònica. O és un nou Maquiavel o és un gandul. Però, sigui com sigui, difícilment no es regirarà contra la llei de consultes que aprovarà el Parlament i el decret de convocatòria que signarà el president de la Generalitat. A Madrid semblen haver-ne pres consciència i ja fan travesses. Els uns es decanten per la proposta dissuasiva. Segons aquesta versió, Mariano Rajoy estaria enllestint una alternativa a la independència consistent en un acord fiscal menys lesiu per a Catalunya, el blindatge d'algunes competències i el reconeixement del “fet diferencial català”, a través d'una nova disposició transitòria afegida a la Constitució. Una alternativa que podria ser fins i tot votada pels catalans i que es pactaria amb el PSOE. Els altres parlen obertament d'intervenció. Els qui comenten aquesta possibilitat són executius d'algunes de les 35 grans empreses espanyoles. I apunten que serà una intervenció “suau”. Ni tancs ni tropa, doncs. Moltes gràcies. Tenim el sucre i la sal. Què seria millor? El sucre podria desconcertar i dividir l'onada sobiranista. Com que estem acostumats al càstig, un premi de tómbola ens semblaria la grossa de Nadal. La sal remouria la societat catalana i aclariria la qüestió i la solució. Encara que, atenció, tothom sap com van acabar els comunistes alemanys quan, davant l'ascens del nazisme, proclamaven que “com pitjor, millor”.