Tornem-hi

Una investigació oficial acaba de revelar que mentre el discjòquei aleshores més estimat de la Gran Bretanya, Sir Jimmy Savile, visitava hospitals públics –sobretot els de Leeds i Broadmoor (aquest, un hospital psiquiàtric)– per raons “caritatatives”, es va aprofitar de l'avinentesa per violar diverses noies (pacients i visitants) i abusar sexualment de desenes de pacients mentre aquests es recuperaven d'intervencions quirúrgiques (al llit), alhora que freqüentava el dipòsit de cadàvers, on jugava amb els cossos i –segons va dir ell mateix a una infermera– els penetrava. Es calcula que devia tenir un miler de víctimes sexuals entre el 1962 i el 2009, la més jove de les quals tenia 5 anys (un nen) i la més gran, 75 (una dona). Les primeres acusacions contra Savile es van fer un any després de la seva mort, el 2012, però és només ara que se n'han confirmat tots els detalls. I com que a Anglaterra hi ha quatre generacions de teleespectadors que vam créixer amb la idea que Savile era una mena de sant del món del pop –atès que donava molts diners a diverses bones causes–, la revelació que era més aviat un pop malvat (i un violador i un necròfil) ha caigut com una bomba. El cas Savile, de fet, ha rebut tanta publicitat que n'ha mig tapat un altre de semblant: el de Rolf Harris, un dibuixant i músic australià brutalment popular al Regne Unit, que tenia un xou a la BBC als anys seixanta en què començava pintant un gargot qualsevol que convertia, a poc a poc, en una imatge recognoscible d'una cara o d'un animal. Com que jo era un nen, m'encantava. El dilluns passat, un jutjat londinenc va declarar Harris culpable d'haver abusat sexualment de 12 noies entre el 1960 i el 1989. Les víctimes tenien entre 7 i 16 anys (una d'elles, de qui va abusar durant mitja dècada, era la millor amiga de la seva filla). Savile i Harris eren, sens dubte, algunes de les icones televisives més ubiqües de la meva infància. Encara sort que les altres no eren sinó dibuixos animats.