L'Ebre, paisatges catalogats
Quant s'arriba a escriure, em dic contemplant –i llegint– les 600 pàgines de gran format del catàleg de paisatge de les Terres de l'Ebre que el Departament de Territori i Sostenibilitat (Santi Vila), la Diputació de Tarragona (Josep Poblet) i l'Observatori del Paisatge (Joan Nogué) van presentar, entre muscleres del Delta, a la badia dels Alfacs, davant de Sant Carles de la Ràpita.
Entre la concurrència, alcaldes, presidents de consells comarcals, el director general d'Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, el delegat del govern a l'Ebre, Xavier Pallarès, i alguns dels autors de l'equip tècnic i redactor d'aquest memorial del sud de Catalunya, entre els quals hi ha el mateix Joan Nogué, Pere Sala i la gent de comarques que ha fet una recerca impressionant: Josep Aragonès (Consorci de Serveis Agroambientals), Sergi Saladié i Josep Oliveras (geografia de la URV), Neus Miró i Xavier Sabaté (motivadors de la participació ciutadana) i, en fi, el conjunt de particulars i entitats que, cartografiant i fotografiant, han prestat suport per a elaborar una magna obra que rastreja, dels temps antics als actuals, la configuració, el manteniment i l'evolució dels paisatges a què, com una espinada fluvial, articula, relliga i dóna sentit el Pare Ebre, tan afectat, per causa humana, de dolences ecològiques preocupants.
Els anomenats catàlegs de paisatge (fins ara se n'han publicat tres, el de les Terres de Lleida, el del Camp de Tarragona i aquest de l'Ebre) arrenquen de la llei del 2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya, aprovada, per tant, durant el primer govern tripartit, presidit per Pasqual Maragall, quan la que podríem anomenar crisi dels nostres paisatges era un fet evident.
Revisant aquest Catàleg –compendi detallat de descripció de la realitat històrica i actual del paisatge natural i humanitzat d'aquesta part del país, però també facilitador de propostes polítiques concretes per a esmenar els molts bunyols urbanístics i en infraestructures de tot tipus que s'han comès– no puc deixar de pensar que, de la transició política (1975-1980) ençà, el món polític, cultural, social i econòmic més inquiet ha produït documents similars, entre els quals hi ha els de Natura: ús o abús? (Institució Catalana d'Història Natural, 1976, coordinat per Ramon Folch), els que va generar el Congrés de Cultura Catalana (1976-77), amb la Campanya de Salvaguarda de la Natura, tota la massa documental que van aportar els diversos col·lectius ecologistes (revistes Userda, Alfalfa i El Ecologista), l'associació Depana i tants grups de base escampats pel país i, en fi, de fa uns quinze anys, els anuaris territorials de Catalunya, de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori.
A la vista de com tenim el pati paisatgístic convindria preguntar-se si tots aquests antecedents d'alerta han estat tinguts en compte per la nostra diguem-ne jet-set fàctica, concentrada, superclassista, lliurada sovint a interessos espuris, però, això sí, programada per a difondre en abstracte els evangelis socialista i catalanista. Durant quaranta anys, doncs, haurem passat de prescindir de la natura (pitjor encara, d'extreure'n grans guanys econòmics a costa del patrimoni natural) a convertir-nos en banderers del paisatgisme, quan tot fa figa al nostre voltant.
“Tu ja m'entens”, que diria Raimon. I tant si m'entenen tots aquells, molts, que han batallat en les condicions de marginació intel·lectual i política (en el sentit més noble del mot, de servir el país i no servir-se'n) per a fer possible una Catalunya més endreçada ecològicament, més justa econòmicament i més digna políticament.
Aquesta Nova Cultura del Paisatge que proclama el Departament de Territori –indestriable també de les noves cultures de l'aigua i de l'energia– posarà a prova totes les ànsies sobiranistes de la força política governant, i la de qui li dóna suport parlamentari, i servirà, igualment, per a comprovar si, finalment, la mobilització popular en curs és capaç d'anar més enllà dels estereotips dominants que ens han governat fins ara.