La transformació escolar
Fa temps que els que ens dediquem al món de l'educació anem repetint que no hem de deixar sola l'escola, que és tota la societat qui educa, que la família és la responsable primera, que l'aprenentatge s'ha de garantir i perllongar al llarg de la vida, que els entorns educatius són decisius en la formació d'una persona, etc. Diem tot això i al mateix temps no parem d'afegir pressió al sistema escolar perquè millori els seus resultats, perquè ensenyi més i més “competències” de tota mena. A veure si ens aclarim. Volem una escola que encara faci més del que ha fet sempre? O volem una escola en transformació al servei d'una societat també en transformació?
Pressionem l'escola quan li encarreguem més objectius i continguts, és a dir, quan proposem anar engrandint els currículums sense treure res i, a més, sense reduir el pes prescriptiu (seguim repetint allò que tothom ha de fer el mateix i, és clar, el màxim). I amb això contradiem el principi de l'autonomia de centre i l'autonomia pedagògica. Pressiona el govern de l'Estat quan estableix, de forma colonialista, que el govern català ha de pagar 6.057 euros per alumne que demani ser escolaritzat en castellà. Pressionen els tribunals amb l'establiment de percentatges curriculars dictats per via judicial. I pressiona la mateixa administració catalana quan, al no poder trencar l'actual statu quo estatal, ha de prendre mesures d'ajustament, per l'ofec econòmic que també forma part de l'ofensiva recentralitzadora, però que acaba afectant el funcionament organitzatiu dels centres.
Ja n'hi ha prou. Hem de deixar que les escoles i els instituts puguin respirar i els hem de dotar dels instruments i dels recursos que necessiten perquè facin el que han de fer. És a dir, perquè es transformin –no només es renovin– tot dissenyant i desenvolupant projectes de centre que responguin a les concretes característiques del seu alumnat, de les famílies, dels equips docents i del context social on s'ubiquen. I la societat els ha de fer confiança perquè no tinguin por a l'hora d'innovar, de singularitzar-se, de buscar fórmules pròpies per adequar-se als temps canviants. Després caldrà exigir transparència i retiment de comptes. Però, per possibilitar-ho, hem de reduir el percentatge del currículum bàsic que es prescriu a les escoles i confiar que la resta del percentatge (que ha de ser la major part) sigui gestionat pels mateixos centres.
Tenim un sistema educatiu amb gran varietat de contextos i de tipus de centres. No persistim a voler-ho homogeneïtzar. Respectem i valorem la diversitat i acceptem-ho com una riquesa (igual que ho hem de fer amb la de l'alumnat). Actuem, això sí, contra les desigualtats i les inequitats facilitant més i millors recursos a aquells centres que més ho necessitin per a llur transformació (per exemple, destinant-hi els millors professionals). Però donem llibertat des de la confiança, tot vacunant-nos contra les ànsies d'intervencionisme. I quan la societat catalana tingui clar que vol aquest tipus de sistema educatiu per al país, llavors, comencem a construir-lo en tot allò que depengui de nosaltres, al temps que obviem les imposicions que no respectin la nostra especificitat. Guanyarem la plena sobirania quan siguem capaços d'anar fent petits actes sobirans en els diferents àmbits del país. L'educació catalana és un d'aquests àmbits que, per la seva necessitat transformadora, amb més urgència requereix exercir la llibertat.
