LA GALERIA
Commemoracions
Sis mesos després de la mort de l'arxiduc d'Àustria a Sarajevo, la Primera Guerra Mundial no sols encara durava, sinó que havia de durar quatre anys més. En una esplanada de Bèlgica, en plena batalla de trinxeres, el dia 24 de desembre del 1914 a les sis del matí es va fer el silenci després d'un dia de foc intens. El comandament anglès es va assabentar a les onze del matí que les trinxeres dels dos bàndols eren buides. A la mateixa hora, de la manera més espontània possible, soldats i oficials es reunien en terra de ningú per celebrar el Nadal. Fins a la mitjanit del dia 25 van intercanviar tabac per xocolata, llaunes per carn seca i sucre per mel. Van enterrar cadascú els seus morts i van resar junts per tots ells. Van dinar, cantar, brindar amb vi amagat, van jugar un partit de futbol i van oblidar per unes hores els fills de puta que els havien dut allà.
Les cròniques d'aquell dia diuen que els alemanys van fer servir eines d'artilleria per proporcionar il·luminació nadalenca. Tot plegat va causar tal temor entre els organitzadors del merder –els mateixos fills de puta esmentats unes ratlles més amunt–, que es van posar d'acord per intensificar els atacs pels dies de Nadal, mentre durés la guerra, perquè no es repetís mai més un fet semblant.
Aquesta història tan emotiva, tant de Frank Capra, va succeir entre les poblacions de Ieper i Comines-Warneton, segons internet, aquesta gran eina per a la memòria quan es tenen ganes de recordar. Hi ha, però, una altra lectura. Resulta que la UEFA promou una repetició del partit per aquest 2014. El projecte inicial preveia la construcció d'un estadi per a l'esdeveniment, convidar mandataris de totes les parts implicades, és a dir, de tot el món, i condicionar la zona i les carreteres per donar una bona imatge de l'esdeveniment. Els pagesos de la zona, però, han fet arribar la seva justa indignació a Brussel·les perquè ningú respon de les seves collites passada la commemoració. És a dir, els més damnificats del 1914 ho segueixen sent cent anys després a través de fills i néts. I és exactament el mateix que em deia la meva àvia a Campdevànol quan era petit: “Tant amb els rojos com amb els nacionals, sempre vàrem patir gana.”