La via de Santi Vila

Si hi ha un àmbit en què conflueixen les bones relacions entre Espanya i Catalunya, aquest és el de les infraestructures. Una sintonia una mica d'aparador, val a dir, perquè el dèficit d'inversions continua sent galopant. No es pot pas negar, però, que hi ha química entre els respectius titulars de les carteres d'obres públiques. Santi Vila es deixa estimar a Madrid, i des de la capital dels espanyols Ana Pastor correspon amb un tracte exquisit i alguns gestos com ara la marxa enrere en l'atac als beneficis del port de Barcelona, que només un dia després de ser anunciada ja s'ha vist que va pel camí d'acabar sent una amabilíssima aixecada de camisa. L'esperit pactista, que en altres temps faria de Vila un model a seguir, proporciona al figuerenc la llufa de poc nacionalista, de terceraviista, de botifler.

Acusacions injustes. Res no abona la teoria dels que qüestionen el compromís d'un polític que pensa, com dirien els castellans, que lo cortés no quita lo valiente. Vila és d'un tarannà que defuig la confrontació, perquè creu que és millor seduir que guanyar, i que burxa les contradiccions dels seus convençut que l'autocrítica reforça el discurs. Potser és una manera atípica de fer política en un àmbit tendent al gregarisme i la disciplina sectària. Els conservadors de les essències pàtries, tanmateix, no haurien de preocupar-se tant de Vila com dels espanyols que l'amanyaguen, li fan la gara-gara i li donen peixet. Tanta cordialitat, venint d'on ve, no pot ser gratuïta. El conseller mateix hauria de ser conscient que aquest tarannà el pot fer objecte d'instrumentalització d'un Estat delerós de magnificar qualsevol rastre de dissensió o heterodòxia sobiranista per generar la figura del “català bo” (bo per a ells) que necessiten.

L'excel·lent sintonia de Vila amb el poder espanyol no és criticable sempre que l'empordanès sigui conscient que a Madrid l'abraçada que més dominen és la de l'ós.