Desolació municipal

Qualsevol que sovintegi els plens municipals sap que la desafecció per la política municipal no és un fenomen nou. Els salons de plens es van omplir només al principi, amb el retorn de la democràcia, però esbravada aquella efervescència participativa, els bancs es van quedar buits i els nostres regidors, sols. Potser és cert que durant el trajecte que ha anat de la Transició a la Consolidació molts polítics han abandonat l'ètica, però també ho és que els ciutadans hem abandonat el compromís.

Mentrestant, els ajuntaments, atrapats entre l'espasa de les inversions i la paret de l'endeutament, van haver d'aixecar totes les infraestructures que el franquisme ens havia negat i, trencada la guardiola del boom immobiliari, han esdevingut espectres del que havien estat. Per això cada vegada serà més difícil trobar ciutadans disposats a fer d'espectre en comptes d'alcalde. Sobretot ara que un nou escàndol en forma de sobresous injustificats emergeix de les profunditats consistorials. Governar un ajuntament sense encloure's els dits és una loteria i, sovint, qui remena les boles del bombo és el secretari, un funcionari que l'Estat ens envia per vigilar que fem bondat.

Però resulta que, a vegades, és justament el compliment de la llei allò que provoca disbarats. Ho explica un alcalde del Gironès, que posa d'exemple la contractació del servei supletori de neteja que, en dates especials com ara el carnestoltes, reforça la brigada municipal. La llei va obligar a triar l'oferta més econòmica, en aquest cas presentada per una empresa de Ripoll, tot i que també va aspirar a la concessió una empresa local. Conclusió: cada any, l'endemà de la rua, les dones de la neteja llogades per l'empresa ripollenca han de desplaçar-se cent quilòmetres per venir a escombrar el confeti dels carrers. Així no és estrany que els plens estiguin buits i els regidors, sols.