‘Vent d'aram'

La setmana passada, el 3 de juliol, es va escaure el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli. I a l'Arts Santa Mònica se li va retre un homenatge variat (música, rapsòdia, dansa, parlaments), que va cloure el conseller Mascarell. El que va anunciar el màxim representant de la cultura del país és d'una enorme importància, i, sense cap mena de dubte, serà una de les grans contribucions de l'Any Vinyoli a la difusió de la poesia del nostre autor: a partir del curs que ve i fins al 2020, els alumnes de batxillerat de Catalunya llegiran el seu Vent d'aram, llibre de l'any 1976.

Jo no tinc cap mena de dubte que la poesia de Vinyoli és ideal perquè els nois de setze a divuit anys puguin compartir-la i gaudir-ne. Cap ni un. Però és que, a més, penso que aquest llibre, en concret, és un dels que més fàcilment poden temptar, i despertar, una sensibilitat lírica en els nois, que, en la majoria dels casos, tenen en letargia i que, si no es troben els poemes adequats –l'eina convenient–, poden continuar tenint així tota la vida: en mode repòs, per dir-ho com els mòbils.

‘Vent d'aram' és un llibre que conté els grans temes de la poesia de Vinyoli (i potser, en aquest sentit, és el seu títol més complet, pel que té de representatiu dels neguits expressius que sempre va mostrar). El primer poema ja ens presenta un jo líric metamorfosat en un gall amenaçat. Aquí dins hi ha, també, el plany pel “temps perdut”: un sintagma, aquest, que es repeteix diverses vegades. El títol mateix, que és un dels conceptes simbòlics més coneguts del barceloní, fa referència a la tardor del viure, a aquella
intempèrie que ens prepara per entrar “en la foscúria que germina”. I, en un
altre poema, el jo poètic diu que no vol
tornar al temps de la noiesa, que ja ha
expirat per sempre. Hi ha, també, en aquest llibre, el desig de trobar el lloc d'un mateix, que vol dir fer-se amb una veritat transcendental, immutable. I aquells versos prodigiosos del poema Dies al camp, que, a partir del pretext de la vida
a pagès, proclamen “l'antiga força de la mà de l'home”. Vent d'aram reflexiona, encara, sobre el desig i sobre l'amor
primerenc: Perfectament recordo, el poema que recrea la unió apressada de dos joves (“contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem, sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú”), i que acaba amb la revelació de la dolça mentida de l'amor: “I més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.” Sí, hi ha desig, i sexe, en aquesta obra: els “esglaiosos convulsos crits petits de l'últim nus de l'abraçada”, uns sentiments, i una necessitat, que s'expressa amb aquelles “mans tremoses [amb les quals] ens posàrem buscalls encesos a la boca i ens n'omplírem el pit”. I, tot plegat, per morir “mai no morint com de cremades d'últim grau”. ¿Quin jove no es pot sentir commogut en llegir uns versos com aquests?

'Vent d'aram' especula, també, sobre l'art de la poesia: “Anem pel corriol de les paraules cap a la casa del silenci.” I, com no podria ser altrament tractant-se d'un gran llibre, ho fa sobre la mort. El silenci dels morts és, en aquest sentit, un poema fonamental de l'autor –aquell que proposa de tenir sempre presents els nostres morts–, i Pietà és una peça que, literalment, commou, perquè recorda els fills traspassats i el dolor de les mares
que n'han perdut un. El poema Plou sang, que té per origen la visió d'una persecució policial a un presumpte etarra a les acaballes del franquisme, també pot donar bones raons al docent que vulgui contextualitzar la literatura catalana en el marc històric. A més, aquest és, finalment, el títol més oportú per explicar la importància dels símbols en l'obra de Vinyoli, i, més específicament, de dos que ell sempre va fer servir: el del gall-penell i el de l'escafandre (per mitjà del poema El guany). El primer és un indicador dels vents i del temps. L'altre, la peça que cal posar-nos per fer una immersió en nosaltres mateixos –que és, al cap i a l'últim, el que Joan Vinyoli no deixà de fer mai amb la seva poesia.