L'home abundant

Segur que moltes notes de condol han precedit aquest article i totes deuen haver recordat Jordi Peix com un home excepcional. No em puc estar de dir que l'endemà de la mort del fundador i vicepresident del Banc dels Aliments de Barcelona tots els diaris del país se'n feien ressò; li dedicaven, però, una nota de premsa força estereotipada, gairebé idèntica. No sé si als qui llegiu aquestes línies us passa el mateix que a mi: quan et trobes textos calcats, espigolant aquí i allà, tens la sensació que tothom tira pel dret a l'hora d'utilitzar les fonts d'informació, amb l'excusa que falta temps. La necessitat d'immediatesa és una causa recurrent. I l'endemà de l'endemà s'esmena pàgina i acostumen a aparèixer cròniques i comentaris per fer justícia poètica als fets o als personatges.

Ja sé que arribo tard amb aquest article escrit a raig però, sigui com sigui, Jordi Peix –el personatge, l'home– em queia molt bé i en vull parlar. Ara que hi penso –sóc incapaç de dir l'any exacte–, el vaig conèixer personalment en una entrevista de cap de setmana que li va dedicar Xavier Solà a Catalunya Ràdio, amb motiu d'una recapta d'aliments reeixida. Vam coincidir més tard en diverses ocasions, en una d'elles em va passar la seva adreça de correu electrònic; des de llavors, manteníem una correspondència molt intermitent, totalment esporàdica. A banda d'això, l'he anat coneixent a través del relat d'algun amic que el va tenir de professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i que el descriu com “un bon comunicador, un profe distingit que feia estimar l'ecologia”, fins i tot als alumnes més campaners. M'agrada el terme “distingit”, no sóc capaç de trobar-ne cap de millor per descriure un home cordial, atent, i a la vegada carismàtic i culte com Jordi Peix. Ja és tot un mèrit el fet que aquell professor charmant aconseguís captar l'atenció d'una colla d'alumnes –alguns esbojarrats com el meu amic, empordanès tocat de tramuntana que somiava viatjar als Estats Units i lligar amb adolescents de pel·lícula ianqui. Encara ho és més que, d'acord amb el seu tarannà coherent, Jordi Peix fundés amb Josep Miró el Banc dels Aliments de Barcelona i dediqués bona part del seu temps, quan ja estava malalt, a treballar per a una entitat que mobilitza molts voluntaris del país i beneficia més de cent mil persones. M'agradava sentir-lo opinar sobre justícia alimentària. Ho feia amb naturalitat, sense additius. Amb senzillesa d'activista agrari català, tal com s'ha definit ell mateix. Havia participat en política, al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca i a Medi Natural. Però ho va fer a la seva manera, sense aferrar-se a cap càrrec. En més d'una ocasió l'havíem sentir a parlar de la necessitat de consumir productes locals i d'afavorir polítiques justes. És ell qui va dir: “Les polítiques socials s'han d'adaptar a les noves i urgents exigències de la pobresa.” Per si fos poc, comprovo ara que ha dedicat vint-i-set anys de la seva vida al Banc dels Aliments. L'home que deia d'ell mateix que als catorze anys ja classificava plantes i insectes i que segurament l'escoltisme i les vacances d'estiu a la Granadella, el poble de la seva mare, el van influir molt, volia fer coses pràctiques. “Coses reals, amb els pagesos (no només teoria)”. Per això es va inclinar per materialitzar projectes ben concrets. I és que parlar de Jordi Peix implica apel·lar a grans objectius.