Periodisme d'intencions
Dir que Twitter i Facebook ens han canviat la manera de veure el món és fer una afirmació evident per a molts. Amb el sol efecte de poder afegir i eliminar suposats amics, referents o seguidors, les xarxes socials permeten desprendre't de totes aquelles lectures o visions de la realitat que et resulten molestes, irritants o antipàtiques. Una capacitat, la de poder modelar la nostra percepció del món, que ja ve d'abans però que ara s'amplifica de manera insospitada gràcies a internet. I no són les xarxes socials les úniques que afavoreixen aquest fenomen. Google mateix ens retorna en les seves cerques aquella informació que, vist el nostre historial d'ús, creu que més s'adiu al nostre perfil. Som davant del conegut efecte embut: l'aprimament de la nostra manera de veure el món a partir del filtratge continuat de la informació que rebem.
Tota aquesta història em venia al cap quan aquestes darreres setmanes seguia en premsa algunes notícies que han captat l'atenció dels mitjans. La primera notícia, d'abans-d'ahir, gairebé una broma, deia així: “La campaña soberanista hunde la inversión extranjera en Cataluña”. Deixem constància de l'obvietat: el lligam entre un fenomen (econòmic) i l'altre (sociopolític) ni interessa ni s'argumenta. Per la nostra banda, no cal anar més enllà en l'anàlisi. Quedem-nos només amb el titular. I amb la intenció.
Anem ara per l'altra notícia, del mes passat: el discurs de proclamació del rei Felip VI a les Corts. La quantitat de fulls de paper dedicats a avançar el suposat paper mediador del nou rei en el conflicte territorial (desafiament secessionista, en llenguatge FAES) va ser ingent. Un cop acabada la coronació, és clar, equilibris per intentar justificar l'anterior creació d'estats d'ànim. Un exercici que recorda el dels buscadors de metalls a les platges que vèiem fa uns anys. Massa feina de preparació per a tan poc resultat. Un nou i decebedor repicar de campanes mediàtic que ens du encara a una notícia de l'abril.
L'igualment esperadíssim debat de presa en consideració de la sol·licitud de traspàs de competències per dur a terme la consulta del 9-N. L'error sempre és el mateix, posar els desitjos i les intencions per davant de la realitat. Anunciar per activa i per passiva, aquest cop, que Rajoy oferiria una via de sortida a l'atzucac. Un desideràtum que no només obviava raons bàsiques i conegudes en contra que ho fes: que se'l menjaria el seu partit (Aznar/FAES); el perjudici econòmic de la separació fiscal (Gallardón dixit); o que faci desaparèixer la sempre necessària figura del boc expiatori (Catalunya) en la política espanyola. És que, a més a més, menystenia el missatge, defensat reiteradament pel mateix Rajoy, que mai (mai) col·laborarà amb res (res) que pugui atemptar contra la unitat de l'Estat. Missatge amb el qual pretén arribar a les eleccions del 2015.
Com es poden donar mecanismes de dissonància entre realitat i desig tan evidents com aquests? En el camp de la psicologia social la teoria de la dissonància cognitiva ho explica prou bé. Davant de lectures del món incongruents i contradictòries amb la nostra pròpia interpretació de la realitat, les persones ens esforcem a generar creences i idees que ens permetin recuperar la coherència entre el món que ens envolta i la nostra percepció anterior.
Així doncs, com fugir de la passió, les preses de partit i l'excés d'intencionalitat política que ens acompanyarà encara durant mesos? Caldrà, doncs, no perdre el món de vista (capacitat crítica) ni la determinació (voluntat) i, com diu aquest vell llop de mar que és el conseller Mas Colell, sobretot, no perdre les formes.
