Quan l'odi pot més

Qui més qui menys sap que a Espanya i a Catalunya els empresaris pesants pressionen de fa temps Mariano Rajoy perquè arribi als acords necessaris amb Artur Mas que evitin ni que sigui un bri d'aire que desestabilitzi els seus negocis. Qui més qui menys sap també que la premsa internacional més influent dedica columnes i editorials perquè Rajoy faci el mateix pas. Que no fa, per cert. Els uns i els altres formen part d'allò que en podríem dir civilització. És a dir, la part del món que considera que les diferències i encara més els conflictes s'han de resoldre pactant. Sense violència. Els uns i els altres saben també que Mas no és un president foll que hagi decidit cremar-ho tot per satisfer una monomania. El sentiment és tan generalitzat, que fins i tot el tebi més tebi, el president de Foment del Treball, ha demanat en públic que Espanya autoritzi la consulta catalana. Però sempre hi ha excepcions. Ahir a la tarda, per exemple, un grup de personalitats influents en diversos i també estrambòtics àmbits van presentar un manifest al Congrés perquè Rajoy “no cedeixi” davant Mas. Exigeixen al seu president mà de ferro i comparen el sobiranisme català amb els populismes europeus d'extrema dreta. Demanen cega obediència a la carta sacra espanyola. I qui són aquests senyors tan intransigents? Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Arcadi Espada, Albert Boadella, Nicolás Redondo Terreros... Els de sempre. Les víctimes de l'arrogància i el menyspreu. Rebentaran d'odi. Que no esquitxin, sisplau.