‘Òc' a Farners

Dejós ma fenèstra / i a un aucelon / Tota la nuèch canta / canta sa cançon... (Sota la meva finestra hi ha un ocellet. Tota la nit canta, canta la seva cançó). Demà a la tarda i dissabte al matí, amb la presència d'una delegació d'Occitània, Òmnium La Selva organitza una jornada occitana a Santa Coloma de Farners. La nació occitana, la terra on va néixer el rei en Jaume, s'estén al llarg de cent noranta mil quilòmetres quadrats (aproximadament la meitat sud de l'actual estat francès, de Bordeus a Niça i de Llemotges a Vielha). Se canta que cante / Canta pas per ieu / Canta per ma mia / Qu'es al luènh de ieu...(Si canta, que canti, no ho fa pas per mi. Canta per la meva estimada, que és lluny de mi). L'occità ha tingut una literatura molt prestigiosa, a la qual deu molt la literatura catalana. Recordem tan sols els trobadors medievals i Frederic Mistral, l'escriptor que va guanyar el premi Nobel de Literatura l'any 1904. Aquelas montanhas / Que tan nautas son / M'empachan de veire / Mas amors ont son... (Aquelles muntanyes, que tan altes són, no em deixen veure els meus amors on són).

Des de l'any 2010 la seva llengua, la llengua d'oc, és oficial al nostre país per llei del Parlament, que la defineix en el preàmbul com “un element fonamental de la identitat pròpia de l'Aran, defensat pels aranesos al llarg dels segles i reconegut i emparat per l'article 11 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya”. Baissatz-vos montanhas / Planas, levatz-vos / Per que pòsque veire / Mas amors ont son… (Aplaneu-vos, turons; aixequeu-vos, planes; perquè pugui veure els meus amors on són). I és que, en efecte, la llengua aranesa és una varietat dialectal de l'occità. Quants compatriotes catalans la parlen? Vuit mil? Nou mil? Tant li fa. Nosaltres no valorem la dignitat d'una llengua pel nombre de parlants, sinó pel fet mateix d'existir al costat de les altres. Quedem-nos tan sols amb la idea que la proporció de parlants d'occità aranès i de català és la mateixa que la de parlants de català i d'espanyol. És per tot això que Òmnium La Selva li ret un homenatge merescut i no fa el que fan les Castelles amb la nostra llengua. I també perquè una nació que parla en el seu himne oficial d'un ocellet que canta amoretes a la finestra de casa ha de ser per força una nació pacífica, culta, captivadora, apassionant...