Què ens proposen?

Ahir Òmnium i l'Assemblea van proposar, a dues mans, la iniciativa cívica més ambiciosa de la història de Catalunya. Totes dues entitats, braç a braç, pretenen mobilitzar cent mil persones –no els serà gaire difícil perquè aquesta és la quantitat dels seus socis i adherits– i uns quants milions d'euros –propis, senyors de la insídia!– per convèncer mig milió de catalans. Cinc-centes mil persones que faran possible la victòria del sí i sí. D'un estat propi en què l'eficàcia i la il·lusió desbanquen l'amenaça i la insolvència. Això ens proposen l'Assemblea i Òmnium. I què hi ha a l'altre costat? Menysteniment, espoli, intervencionisme, despropòsit, amenaces, insults... Aquest cronista sorneguer de vegades és escarnit pels aparentment més audaços perquè dubta de la resposta majoritària a Catalunya si l'Estat proposés una alternativa relativament convincent. Un reconeixement constitucional parcial, el blindatge de les competències de llengua i cultura, un acord fiscal que respectés el criteri d'ordinalitat i que posés límits a la solidaritat mal entesa... Si el petri Rajoy demà lliurés a Mas una tal proposta i acceptés que el president de la Generalitat la sotmetés a votació entre els catalans juntament amb la de la majoria del Parlament, el president espanyol només hauria de recuperar la confiança dels gats més escaldats. I potser guanyaria. Però Rajoy no ho farà. Ni Pedro Sánchez. Perquè a l'altre costat no hi ha res que pagui la pena. Que passin els cent mil fills de l'alegria!