Pare

Em miro el pare en una fotografia antiga. Una d'aquelles que tenien les vores encunyades com una sanefa, com un d'aquests papers que es posen en un plat per engalanar un cóc ràpid o un pastís casolà. Tinc la seqüència, de fet em miro dues fotos. En una el pare s'enfila, per un tauló, samarreta imperi, pantalons i peus nus, a un primer pis, i a la segona el pare, assegut en l'ampit d'una finestra, riu amb la proesa feta: recuperar les claus que uns estiuejants s'havien deixat a l'interior de l'habitatge.

Un superheroi somrient, en una època, els anys seixanta, en què no hi havia escoles de circ, ni festivals d'estiu. D'aquí que dues fotografies en blanc i negre siguin com un vídeo de consum domèstic.

Amb les fotos a les mans penso en Vader, que vol dir “pare” en flamenc. En venien molts, de flamencs, a la Pineda, a la Costa Daurada, on el pare va ser dels pioners en això d'atendre estiuejants i turistes. Vader és el muntatge de la companyia flamenca Peeping Tom, que ha programat el Grec, aquests dies en que també es pot veure l'Ubu Roi de Declan Donellan. I a més de la genialitat i d'aquell bon gust que deixen només certs espectacles, hi ha un fil que connecta aquestes propostes amb el pare. Amb cada pare que maten els fills, amb cada pare de la pàtria que fa del poder el seu absurd, amb cada pare que fa de la família el seu dèspota reialme. Vader ens porta a l'immens geriàtric cap on anem de pet, on els nostres apressats fills ens prometran de passar a veure'ns cada dilluns, ni que siguin vint minuts. A l'imperi del bolquers, de la roba, la dignitat i les mirades perdudes. Ho fa amb sentit de l'humor, a través de la dansa, de la contorsió gairebé, i el contrast amb aquells que es van rovellant. Els super-herois, els pares, que perden capa i poders així que ens fem grans. Els pares que perden la corona, i acaben destronats. Cruel.