Dues incògnites

Josep Antoni Duran i Lleida va anunciar ahir, després d'un preavís en forma de filtració periodística, que abandona, catorze anys després, la secretaria general de Convergència i Unió. Duran, però —PERÒ, amb majúscules—, es manté com a president del comitè de govern d'Unió Democràtica i com a portaveu del grup de CiU al Congrés. És a dir, Duran se'n retira només una mica. La punteta. Sí, però no, vol i dol. La maniobra evidencia un cert malestar, ordenat i controlat almenys fins ara. Què disgusta el líder socialcristià? Una situació del tot incòmoda entre els uns i els altres. Entre l'independentisme clar i català i l'espanyolisme intransigent i rampant. Cada dia hi ha menys marge per als equilibris en la corda tensa. I Duran s'ha quedat sense discurs per falta d'audiència. Malgrat tot, la retirada no és completa. Ni de bon tros. Forma part d'un art seqüencial llarguíssim. I deixa dues incògnites. En primer lloc, què farà el mateix Duran? Es tracta del primer pas d'una retirada sincera? El president d'Unió considera de debò la possibilitat d'entrar al món del negoci privat i la lliure competència? Món de taurons, a fe de Déu. O tot plegat respon a una maniobra per acabar liderant una nova opció “moderadament catalanista”, com exigeixen el PP i un grup de solvents empresaris catalans? La segona incògnita és el camí d'Unió sense el seu líder gairebé vitalici. Espadaler és com Duran? Unió es decantarà per la independència del país o només per la pròpia al marge de Convergència?