L'hora d'una nova Església
Les dones anglicanes han estat d'enhorabona aquest estiu: finalment, el sínode general de l'Església d'Anglaterra, en una votació històrica, va aprovar que aquestes puguin ser bisbesses. Una votació transcendental que el mateix arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, havia avalat afirmant que era “incomprensible” que no es poguessin nomenar dones en els temps que corren.
Mentre Welby avala una reforma de la seva Església, no sense haver hagut de fer front als sectors més conservadors, el Vaticà continua fent equilibris per fer contents tots els sectors del catolicisme. Si bé Francesc ha mostrat, en més d'una ocasió, la seva voluntat d'involucrar molt més la dona en les decisions de l'Església, el debat sobre el sacerdoci femení a Roma està tancat amb pany i forrellat (Joan Pau II en el record). Fins i tot el debat té menys recorregut que el del celibat dels clergues, de qui el sant pare ha recordat en algunes ocasions el seu caràcter “no dogmàtic” i, per tant, el fet que això sempre deixa “la porta oberta” perquè se'n pugui parlar.
Les reformes per adaptar la doctrina catòlica als temps moderns són més necessàries que mai si no es volen perdre adeptes, com s'evidencia cada diumenge a moltes de les parròquies catalanes. De fet, les galledes d'aigua freda per als sectors més progressistes del catolicisme han estat constants des de la mort de Joan XXIII, i només ara, amb Jorge Mario Bergoglio, s'han pogut agafar a una nova esperança. I, en aquest context, les reformes no només han de permetre obrir la porta a debats totalment inexistents –com el del sacerdoci de la dona o el celibat–, sinó també aprofundir en el caràcter ecumènic i interreligiós de la nostra societat.
Iniciatives locals, per exemple, acaben convertint-se en petites mostres de com la Catalunya del segle XXI ha de començar a entendre el fenomen religiós des d'un punt de vista transversal i polièdric: la comunitat musulmana de Torelló (Osona) va convidar una trentena de persones que no professaven la seva fe a viure el final del dejuni en el Ramadà, entre elles, el rector Joan Torra. Penso que la reflexió que va fer mossèn Torra en els presents és prou simptomàtica del que suposa viure en una societat com la d'avui: les maneres com s'expressa l'existència de Déu en les diverses religions “són diferents respostes a una mateixa pregunta”.
De fet, en la història de la humanitat, l'origen de la divinitat ja se circumscriu en aquell context que l'home, ja sedentari, va començar a generar pensament abstracte, a plantejar propostes animistes per explicar allò que no pot controlar. En aquest sentit, i plantejant-se l'existència i la necessitat de creure en un Déu, què diferencia els diversos plantejaments monoteistes? Possiblement, el més greu de tot és que els humans hem acabat justificant de forma metafísica els conflictes més terrenals i, atès que, com deixava entreveure mossèn Torra, no hi ha veritats absolutes quan ens dirigim a l'Altíssim, una resposta religiosa a determinats conflictes no tindrà mai caràcter absolut, i sempre serà relativa.
Per tant, en societats globals, multiculturals i multireligioses, els dogmes es relativitzen per deixar pas a interpretacions més polièdriques de la realitat, adaptables a les necessitats de la convivència entre comunitats diferents però no distants. Maneres d'entendre la religió possiblement més pròximes a estructures més primàries, abans que les necessitats polítiques, van obligar a la codificació i el progressiu encotillament del fet religiós. Arriba l'hora d'una nova Església.
