Xapes

Recorden el cas de les matrícules dels vehicles? Sí, home: les xapes aquelles que deia l'expresident espanyol José María Aznar, aquell que
exigia que el creguéssim, que a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva... Aquella unificació obligatòria de totes les matrícules era una magnífica metàfora del pensament únic que el Partit Popular ja maldava llavors per imposar a tothom. No hi havia madrilenys, ni gallecs, ni castellans ni, per descomptat i especialment, catalans. Tots espanyols. Perquè jo ho dic, apa. I el que opini el contrari és un enemic de la llibertat i un miserable. Per cert, que diuen les males llengües (que és com els periodistes anomenem les fonts generalment ben informades) que Aznar no només estava interessat a satisfer les ànsies uniformitzadores i uniformistes del PP, sinó també les peticions dels venedors de cotxes de segona mà, que veien que segons quines matrícules –no cal dir quines– eren molt difícils de col·locar per Espanya.

Va canviar el color –només el color– del govern espanyol i totes les gestions fetes perquè la nostra identitat tornés a figurar simbòlicament a les matricules no van servir de res. Fins i tot països més centralistes com França hi donen un marge. És a dir, l'espanyolisme es va sortir amb la seva.

Que a què treu cap tota aquesta història de les matrícules? A demostrar que el famós 25% d'ensenyament en espanyol per a aquells infants les famílies dels quals ho demanin és un cas similar. Que obligar el govern català, amb descompte, a pagar aquestes places quan no estiguin garantides en l'escola de primera elecció va pel mateix camí: imposar una política que després serà impossible de desfer.

O potser no. Perquè en les mans dels catalans hi haurà ben aviat la possibilitat de decidir el nostre futur. I tindrem una escola, però serà la que voldrem nosaltres, no la que ens imposen des dels despatxos del segle XIX.