Sísif

Una mica més amunt d'on visc, a la mateixa vorera, hi havia una casa des­ha­bi­tada. Durant un temps s'hi van estar uns ocu­pes, fins que un dia se'ls va calar foc en un matalàs i hi va haver un petit incendi i, final­ment, van tirar la casa a terra. Recordo que van tenir la gen­ti­lesa de cobrir amb plàstics els cot­xes apar­cats a la vorera per pro­te­gir-los de la pols, i a casa vam comen­tar que allò havia estat tot un detall.

El forat de la casa ender­ro­cada era com un quei­xal arran­cat a la fila de dents de la vorera. Miràvem el sola­ret buit, net com una patena... Al cap d'unes set­ma­nes van aixe­car un mur ali­neat amb les cases del car­rer, com si poses­sin una funda a les dents espe­rant la peça defi­ni­tiva. Una paret de deu per qua­tre amb maons de quinze, feta per mans exper­tes...

Quan el ciment va ser sec van pin­tar la paret. I no pas de color blanc, per cobrir l'expe­di­ent, sinó del color de les cases del riu de Girona, d'un crema tor­rat molt bonic. Allò estava molt ben pin­tat! Algú va comen­tar que era una des­pesa inútil, algú altre va defen­sar la pro­pi­e­tat dient que devia ser una per­sona amb gust, a qui agra­den les coses ben fetes. Al cap d'uns dies, la fla­mant paret va aparèixer pin­tada amb unes lle­tres negres que deien nazis muer­tos. Ostres, vam dir, quina pena, tan maca que era! Però l'endemà mateix la paret tor­nava a estar pin­tada del mateix color, impe­ca­ble, sense cap ras­tre de les lle­tres mal­des­tres, i el pri­mer que va arri­bar a casa va donar la notícia: han tor­nat a pin­tar la paret! Al cap d'un parell de dies, ai las!, un altre cop la paret gui­xada bar­ro­e­ra­ment, amb la mateixa ins­cripció i, l'endemà mateix, la paret tor­nada a pin­tar, i així –de moment– fins a qua­tre vega­des.

Des d'aquí vull feli­ci­tar aquest Sísif modern que no defa­lleix, a qui no li sap greu de fer una des­pesa que ningú no li demana en bé de l'estètica i d'un cert civisme que m'agra­da­ria molt que s'enco­manés, com un petit exem­ple de ciu­ta­da­nia.