‘Post molestam senectutem'
Esclaten sovint campanyes publicitàries incitant els avis a passar-s'ho bé, viatjar, comprar, etc. Sembla ser que allò que en diuen tercera edat és el paradigma de les oportunitats més plaents. Aquestes campanyes són promogudes per empreses comercials, agències de viatges, cadenes d'hotels, bancs i fins administracions. Les persones grans, en els anuncis gràfics, apareixen molt sanitoses, ensenyen una envejable dentadura, ells tenen força cabells, grisos o blancs, pentinats a la moderna i porten jerseis de fina manufactura, elles acaben de sortir del gabinet de bellesa, llueixen pantalons de bon tall, i agafen la mà del seu galant madur en un gest possessiu induït pel fotògraf.
La vellesa, l'ancianitat pot, en certs casos, presentar-se sota un rostre simpàtic, no gaire arrugat, de model d'estudi en definitiva, quasi exacte al dels anuncis. Pel carrer, en canvi, en el dia a dia, l'ancianitat ofereix infinits models, però la majoria no tenen l'empenta aparent ni la sanitosa estructura dels anuncis. Més aviat hi veiem l'impacte de males experiències i, més sovint, la mancança física, la lenta marxa, la manca d'agilitat, la consciència de limitació, els ulls cansats. Els vells són vells. Si voleu prendre partit en favor de la vellesa, hi teniu tot el dret. No caldria sinó. Però és arriscat fer el joc a la indústria publicitària, perquè podem caure en l'abandonament de la necessària dosi de crítica sana. I, a remolc de les coses bones que es diuen de la vellesa, blindar-nos rere l'egoisme, no ajudar realment els vells reals. Entorn de les bondats que hom conta sobre la vellesa sobrevola una frase repetida impunement: “la joia d'envellir”. És un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers. Els clàssics, i l'amic Ciceró en va fer un tractat, destacaven una virtut pròpia de l'edat: l'experiència. És una obvietat que qui viu una pila d'anys ha experimentat tota mena de situacions. Haver viscut experiències, però, no assegura en tots els casos que se sigui un expert. Hi ha persones grans que de joves van ser uns ximplets o irresponsables i ho continuaran essent mentre viuran. Potser aquests són l'única fracció dels vells que viuen feliços. Als altres, als que tothora foren conscients, la vellesa els afeixuga amb una experiència feta d'adversitats i algun moment bo. I els veieu de tant en tant una ganyota a la cara que palesa un íntim malestar amb manta realitat envoltant.
Hi ha un factor numèric inesquivable: el nombre d'ancians augmenta arreu, tant com es va limitant la quantitat de contribuents joves a les previsions socials. Alguns economistes prediuen, aixecant un dit admonitori, que amb el temps potser les pensions hauran de congelar-se, afirmació que en economia vol dir un enfrontament a estretors i potser moltes limitacions en el consum per part dels de la “tercera edat”. I recordem l'exèrcit de pensionistes, asilats, residents en centres tutelats i en sociosanitaris. N'hi ha d'afluents, amb diner, als quals, és clar, se'ls ofereix de fer creuers, anar a balnearis d'upa o, en el cas de ser una parella, comprar-se un pis en zona de serveis comunitaris; i aquests casos ajuden a crear una falsa imatge de la vellesa, un “model dels països desenvolupats, amb jubilats rics. Paral·lels als que s'acullen a viatges més massificats i als que dormen a terra. A més de les ofertes comercials, hom serveix als pensionistes una xarxa de possibles activitats, i això és positiu. Posem els cursos a les universitats, amb una confortable matrícula, posem les gimnàstiques reeducatives, el ioga en els casos possibles, i aquestes activitats sí que ens dibuixen una atenció seriosa i responsable als ancians. Els cursos, nombrosos, atrauen una bona quantitat de persones grans amb interessos científics, literaris, de cultura general, possiblement perquè pertanyen a unes generacions que no van tenir accés tan corrent com avui a les aules universitàries i en molts de casos només parcialment al batxillerat. En resum, sigui benvinguda l'atenció als vells, sempre que no es vegi el llautó dels esquers econòmics, ni un descarat paternalisme. Acceptem que la vellesa té molts més inconvenients que no avantatges, que els vells van tirant, tirant, des de diferents textures mentals i físiques. Ara: que no em vulguin fer empassar una bajanada matussera com “la joia de viure”...que ja passo dels noranta, jo!
