Catalans i ‘catalinos'

Ara que tant es parla, i, sobretot, s'escriu, de les tibantors entre Catalunya i Espanya, em vénen a la memòria un grapat de situacions, anècdotes i moments curiosos en què, com a català, i només per això, em vaig trobar durant la dotzena d'anys que vaig viure entre Alcalá de Henares, on treballava i residia, i Madrid, ciutat que, per diverses raons, visitava diàriament. Sí, el fet de ser català, amb independència del que pogués fer o dir, era, per a algunes persones, motiu de visceral animadversió. Un dels companys de feina –treballava en el departament de publicitat d'una empresa del grup Fierro–, que solia retreure'm la gasiveria dels catalans (de fet, el garrepa era ell!), em va preguntar un dia si la paraula castellana peseta era d'origen català. Li vaig dir que sí, amb una explicació raonada, i la seva resposta va ser “estáis traumatizados”. Curiosament, era el mateix personatge que afirmava que els catalans ens capteníem com si a Espanya hi hagués democràcia (era l'any 1972, sota el règim franquista). Un altre cas, ocorregut en la mateixa empresa, va ser el d'un empleat que m'esperava a la porta de la feina, amb el diari La Vanguardia a la mà obert per la plana de successos, i m'etzibava “¡Qué bestias que sois los catalanes!” Això va durar tres dies, fins que jo vaig fer el mateix amb ell, portant a la mà un diari de Madrid obert, és clar, per la secció de successos, i fent-li veure com n'eren, de bèsties, els madrilenys. Però el cas més entranyable va ser el d'un contertulià del bar de la capital que jo freqüentava, més que res perquè el propietari, un gallec que havia estat negrer a l'Àfrica i militar a la Legió, era un fan del Barça. Bé, el contertulià en qüestió, un jove que encara havia de fer el servei militar, em tractava sempre de catalino, i si em dirigia la paraula, era per dir pestes de nosaltres. Fins que va haver d'anar a fer la mili i el van destinar a Catalunya i va fer la instrucció a Sant Climent Sescebes. Quan va tornar a Madrid de permís, el primer que va fer va ser demanar-me perdó per tots els exabruptes amb què m'havia estat mortificant abans de constatar, en viu, com érem de veritat. Va lamentar haver estat tan equivocat amb nosaltres, a qui només coneixia per les falòrnies que havia sentit, cosa que lamentava profundament. I això, convivint només durant tres mesos amb alguns reclutes catalans i amb la bona gent de Sant Climent!