Definició d'Espanya

Fa pocs dies un informatiu de TVE cobria el judici a 17 membres d'un grup neonazi valencià, imputats per tinença il·lícita d'armes. La locutora que relatava la notícia va dir que a la banqueta dels acusats s'hi asseia “Guillem Agulló, l'assassí confés d'un jove de Burjassot l'any 1993”. Es tractava, és clar, d'un lapsus molt lamentable. Perquè qui vertaderament s'asseia a la banqueta dels acusats era Pedro Cuevas, l'assassí del jove independentista Guillem Agulló.

No es tracta de sospitar que darrere aquest lapsus informatiu hi hagi cap mà negra. No. Es tracta de sospitar una cosa molt pitjor encara: ¿fins a quin punt, lapsus com aquests no són el resultat d'un meticulós procés d'oblit induït? A l'Espanya contemporània la pràctica de l'oblit deliberat i l'ocultació ha estat sistemàtica. L'oblit oficial es va erigir en un dels pilars bàsics de la Transició. El franquisme només ha pogut ser jutjat simbòlicament en alguns tribunals d'Amèrica del Sud. La ics dels GAL no ha estat (ni serà) rebutjada. Una boira emmallada va cobrir el cop d'estat del 23-F. Gràcies a l'expansió d'aquesta nebulosa amnèsica, Jordi Évole pot rebre premis per recrear un fals documental sobre el 23-F i, així, tornar a sedar el personal a través d'una nova ficció del tot redundant en un marc polític en què el que sí que seria necessari i avantguardista és aportar una mica de llum i veritat sobre el 23-F. Les detencions arbitràries i les tortures d'independentistes catalans s'han silenciat sempre. Les balances fiscals s'han ocultat o deformat. Ara, tant la caverna conservadora com la carcundia progressista decreten que hem d'oblidar la consulta. Novalis va dir que el fetiller més gran seria aquell que fos capaç d'autohipnotitzar-se i viure's a si mateix com una il·lusió. No se m'acudeix una millor definició de l'Espanya actual.