Pare de la pàtria

Jordi Pujol ha fet pública una amarga confessió en què reconeix que durant més de tres dècades la seva família ha amagat una herència del seu pare al fisc espanyol. La declaració coincideix amb la renúncia a l'acta de diputat d'Oriol Pujol i Ferrusola i també amb una pila de rumors publicats sobre presumptes corrupcions atribuïdes al seu germà Jordi. El serial continuarà i la notícia ha deixat estupefactes moltíssims catalans. Són molts, també i però, els que la celebren. Perquè durant dècades han considerat Jordi Pujol com un impostor que havia arrabassat la presidència de la Generalitat a aquells que se la mereixien. La seva alegria no és comparable amb la satisfacció que ahir omplia portades, pàgines, editorials i comentaris de tots els diaris que s'editen a Madrid. La falta o delicte els permet traure conclusions allargades i interessades. Per exemple, que tot el món del catalanisme és exactament això: indecència i furt. Que el pecat de Jordi Pujol explica per què Convergència ha substituït la senyera per l'estelada: perquè així es poden tapar millor les pròpies vergonyes. Que Catalunya no ha estat mai cap oasi –quan van ser ells els que van perpetrar l'expressió– sinó un bassal de tarquim que exigeix tutela i vigilància. La confessió de Jordi Pujol és un sotrac. Qui més ha parlat d'ètica i valors en els darrers anys no els prodigava. És trist i és vida. Jordi Pujol era el pare d'una pàtria ara més reivindicada que mai. Orfes i alliberats, caminem encara més decididament.