Un cas d'ordre públic
Alguns entusiastes han començat a proclamar que la justícia espanyola funciona perquè ha estat capaç de desvelar el cas Gürtel, imputar en aquesta trama molts dirigents del PP i fins i tot dur a la presó un exministre. Hi afegeixen, per reblar la impressió, que només un canvi d'actitud profund explica el processament dels ducs de Palma i el “calvari” judicial que pateix la família reial. I encara diuen que en el cas de les preferents i dels desnonaments no hauríem arribat on hem arribat si no fos per les sentències dels tribunals que han donat la raó als afectats. Tot això és cert i molt. Com també ho és que una actitud tan entusiasta demana alguns matisos per no distorsionar la realitat.
Hi ha, és cert, alguns jutges que no han cedit a les pressions polítiques ni a les coaccions d'altres poders públics per fer allò que podríem definir en pla com la seva feina. Hi ha hagut també en determinats nivells de l'administració de justícia un bany de realitat. Alguns magistrats han estat capaços de baixar de les trones i entendre algunes de les raons que justifiquen el malestar social a Espanya. I contra aquesta decisió sovint s'han estavellat els intents dissuasius del poder
executiu.
Però tot això sol no canvia, per exemple, els índexs d'intromissió de l'executiu sobre el judicial, que situen Espanya en la cua internacional en la sàvia i necessària separació de poders que va establir Montesquiu i que ja Alfonso Guerra va voler abolir arran de la reforma de la llei del poder judicial el 1985. Ni canvia tampoc allò que podríem definir com el gran poder efectiu de l'Estat, que a Espanya, malgrat tots els despistats que titllen el PP de “neoliberal”, és insuportable. I si no, que ho preguntin a les 35 empreses de l'Íbex que depenen del BOE.
Des d'aquests poders de l'Estat, que inclou el judicial en les instàncies més altes i efectives, el govern de Mariano Rajoy pretén frenar el procés sobiranista que s'ha enramat a Catalunya. Es tracta d'alarmar, de pressionar, de coaccionar i d'acollonir, sense perdó. És cert que Jordi Pujol s'ha confessat directament responsable d'un frau fiscal que la seva família hauria allargat gairebé quatre dècades. Els fets són els fets i no hi ha res més a dir. Però també és cert que, des del cas conegut popularment com La Camarga, s'ha pogut constatar que hi ha una acció persistent de no se sap ben bé qui però s'intueix per regirar fins a la darrera teranyina en tots els vicis privats de la nissaga de l'expresident de la Generalitat. I aquí no es tracta de jutges honrats, sinó de tota una xarxa que inclou des de la Unitat de Delictes Fiscals i Monetaris fins a la premsa afí. Des del darrer inspector de treball fins a la fiscalia anticorrupció. Des del primer sindicat policial fins al darrer agent en la reserva del CNI. “Que jo sigui paranoic no exclou que em persegueixin”, diuen que va dir Woody Allen.
Hi ha una altra frase menys famosa internacionalment però igualment efectiva, atribuïda a Felipe González: “El problema d'Espanya és Catalunya; el País Basc és un cas d'ordre públic.” En una societat com la catalana, amb la història que ha patit durant el darrer segle, moltes famílies benestants han tingut o tenen comptes no declarats a l'estranger. En una societat on pressió fiscal equival a confiscació i on el frau fiscal supera el 25 per cent de l'activitat econòmica resulta també difícil trobar empreses verges i immaculades. En aquest context segons quins rumors fan mal. Espanten. Més amunt de la Diagonal a Barcelona s'ha escampat la brama que Artur Mas ha desafiat l'Estat i que l'Estat comença a reaccionar contra els dissidents. Se senten en l'ull de l'huracà. Tant se val el grau de versemblança d'aquesta por. El cas és que n'hi ha i que augmenta. Si els sectors benestants se senten amenaçats i se'n retiren, el procés sobiranista es podria radicalitzar. Se'l podrien fer seu aquells que no tenen gaire a perdre. I, radicalitzat, el “problema català” podria derivar en un cas d'ordre públic. És exactament això el que pot estar buscant l'Estat.
