Orfes

S'ha immolat un dels mites de la catalanitat contemporània i ha deixat en bona part de la gent de l'indret una vaga però perfectament perceptible sensació d'orfenesa. Hem vist tanta desolació pública, tant de dol i desemparament que potser convindria recitar a mig país, cada nit abans d'agafar el son, els mots que, per reconfortar-los i proveir-los de dignitat, el doctor Larch adreçava als vailets de l'orfenat en la novel·la de John Irving: “Bona nit, prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra.”

No sé si és important debatre l'oportunitat de la confessió, les raons, la identificació de Pujol amb Catalunya o l'abast d'un polític que ha patit presó, tortura i que té una personalitat que atropella. En canvi, ara que podem, ara que algunes llums del present –ràfegues només, no tota l'esplendor de la veritat– ens permeten revisar la nostra història, hauríem de considerar com hem arribat fins aquí. No parlo del frau fiscal vinculat a l'herència –imperdonable en aquest país condemnat a la migradesa de recursos–, sinó dels cada dia més sòlids indicis de comissions en les concessions públiques. Dels vincles entre la política i el negoci. De les trucades prèvies a les licitacions, de les pressions per requalificar, de les normatives urbanístiques vulnerades, de les empreses amigues, de l'interès per privatitzar, de les infraestructures desproporcionades, irrespectuoses amb el patrimoni natural, dels grans projectes impulsats sense avaluar els impactes socials i ambientals perquè deien que eren bones per al país. I, de passada, bones per al partit i la família. Un cercle virtuós que no sabem fins a quin punt ha estat determinant, aquí com a la resta de l'Estat.

És damunt d'això que haurem d'estendre de nou la mirada i avaluar les limitacions democràtiques d'un sistema que forja fàcilment complicitats entre el poder econòmic i el polític. Pujol parlava paternalment, amb una autoritat moral que ara ja sabem que era de quincalla, fins i tot als que no es reconeixien fills seus, i a vegades ens renyava. Ho feia quan se li criticava la mesquinesa de les polítiques públiques, o quan es qüestionava el model de desenvolupament. Si voleu mantenir la prosperitat no podeu fer escarafalls als purins. Si s'han de construir apartaments necessitem línies d'alta tensió, si s'ha de créixer ens calen infraestructures. I parcs temàtics i camps de golf i casinos; tot per bastir una economia devastadora, precària i que genera enormes desigualtats.

També aquí tenim elits extractives, però les dinàmiques relacionades amb la sempre pendent construcció del país han estat, sobretot durant el pujolisme, com un d'aquells trucs de màgia que convoquen l'expectació en una mà mentre amb l'altra fan les martingales. Els líders encarnen l'ànima de la col·lectivitat i saben donar-li veu, però cal estar atents, perquè es nodreixen de les debilitats dels nostres instints gregaris, i els prínceps de Maine que ara se senten orfes haurien d'entendre que això de l'Irving era només una metàfora per dir que podem ser amos dels nostres destins. I reclamar, més que mai, el dret a decidir sobre totes les coses.