Bankia i Catalunya Caixa
En temps de dictadures –una bona part del segle XX– els atacs contra l'economia catalana es feien de manera directa i barroera, sense amagar la intenció. En democràcia, els atacs es mantenen, però més subtilment, en forma de discriminació. Discriminar vol dir donar un tracte diferent. No es pot protestar si legalment fas una cosa mal feta i et posen una sanció. Discriminar és quan aquesta sanció no s'aplica a una altra persona, individual o jurídica pel mateix fet.
Em sembla que s'ha aplicat aquest criteri de discriminació a Bankia i a Catalunya Caixa. Recordo perfectament com fa un any i mig, una persona d'alt nivell en el sector financer em va dir que Bankia hauria d'anar a la liquidació o al trossejament dels seus actius, ja que l'Estat –tots nosaltres– havia invertit uns 23.000 milions d'euros per cobrir les seves pèrdues i que, en aquestes circumstàncies, no era possible mantenir la personalitat jurídica de Bankia. No obstant això, el Ministeri d'Hisenda i el Banc d'Espanya que controlen la majoria de capital van buscar un gestor perquè administrés el banc i ara anuncien que Bankia tornarà a la borsa per segona vegada.
És possible que el govern espanyol busqui un grup financer independent i proper que es trobarà entre mans una entitat financera de gruix, que es convertiria en el primer gran banc espanyol, amb seu a Madrid. No oblidem que el Banco Santander té la seu social a Santander i el BBVA, a Bilbao, tot i que els serveis centrals de tots dos bancs són a Madrid.
En el cas de Catalunya Caixa, l'Estat ha cobert unes suposades pèrdues de 12.000 milions d'euros, que són relativament les mateixes de Bankia. El ministeri i el Banc d'Espanya han venut crèdits fallits a fons voltor d'inversió i la resta al BBVA, que mantindrà o no la marca Catalunya Caixa, que té un valor innegable i no s'ha valorat. La discriminació és clara. Però hi ha dos aspectes més que voldria subratllar.
En les meves èpoques de relació amb el Banc d'Espanya i els seus serveis tècnics –que van ser sempre bones–, quan ens trobàvem amb un banc amb problemes –i dic ens trobàvem, ja que jo formava part de la societat recuperadora de bancs en què hi havia el Banc d'Espanya– el que es valorava abans que res era si el banc en situació precària tenia capacitat suficient per continuar si se'l sanejava. Si era així, se li buscava una sortida autònoma. Possiblement per a Catalunya Caixa s'hauria pogut buscar una solució com la que es donarà a Bankia, amb el nom, la xarxa d'oficines i el personal que té l'entitat catalana.
Dic que era possible la sortida autònoma, si els crèdits no eren tan dolents com semblen. També aquí tinc experiència en el fet que el Banc d'Espanya, i en l'anterior crisi bancària, va vendre duros a quatre pessetes. Per això reclamo amb insistència que els antics gestors de Catalunya Caixa expliquin com van deixar l'entitat i si les pèrdues que els adjudiquen són veritat.
