País nou

Aquests darrers dies s'han multiplicat els intents de mostrar rectitud entre la casta política espanyola. A l'ombra de l'affaire Pujol –i convençuts que la seva estrepitosa caiguda és un cop mortal per a un procés que ell mai no va impulsar ni liderar– a Madrid han iniciat una carrera per veure qui és més virtuós. És ben bé allò de veure la brossa als ulls dels altres i no veure la biga en els propis, com afirmen que va dir Jesucrist en el seu sermó de la Muntanya.

Ara bé, no pot donar lliçons d'integritat ni un sol dels militants d'un partit que té el seu tresorer a la presó, que ha pagat sobresous milionaris a través de sobres plens de diners procedents de la corrupció o que, a llocs com a València, aviat tindrà més imputats que càrrecs públics? Poden dir res quan han tingut a les seves direccions personatges que van signar sentències de mort durant el franquisme sense que fins avui ningú no els li ho hagi ni retret? Pot donar lliçons de rectitud un altre partit que va convertir la política espanyola en un femer mentre traïa les esperances de milions de persones que havien cregut en ells després de la llarga nit franquista? Parlem del cas Flick, d'Ibercorp, dels fons reservats, de Roldán, de Filesa, de Juan Guerra, dels ERE andalusos...? Poden dir res quan defensen que per llei no es pugui investigar la gran fortuna acumulada per l'anterior cap de l'Estat des del seu nomenament per part de Franco fins a la seva recent abdicació? Poden dir res quan alguns dels seus exdirigents han cobrat fortunes immorals de les empreses energètiques mentre amagaven els morts del GAL sota la catifa?

Certament, ja fa temps que l'oasi català va desaparèixer per donar pas a un bassal putrefacte i més similar a l'espanyol del que molts volien imaginar. Per això, la culminació del procés és una oportunitat única per tallar les amarres i crear un país nou, sense les hipoteques pestilents d'un passat tan decebedor com necessàriament superable.