Metàfores

La malaltia no és només un problema de salut, més o menys greu, que afecta una persona i, per extensió, la seva família i els seus amics. La malaltia també és, cada vegada més, la percepció que en té la gent, la manera com és entesa per la societat, la quantitat d'empatia, de rebuig, d'incomprensió o de por que genera. Les malalties marquen profundament el món, i la manera com s'interpreten aquestes malalties és, de fet, el món mateix. Qui ho va explicar més bé és Susan Sontag, que parlava magistralment de la malaltia com a metàfora. L'exemple més clar és el càncer. A mesura que la malaltia ha anat canviant l'etiqueta de malaltia mortal per la de malaltia greu o crònica ha deixat de ser tabú, mal lleig, i s'ha començat a anomenar amb normalitat pel seu nom. (Aquí hem de fer un toc d'atenció a les asseguradores i els bancs que neguen els seus productes a persones que han patit un càncer però que, qui ho sap, potser viuran més anys que el director de l'oficina que els el nega, que aparentment està saníssim!)

Amb la sida el treball de la normalització social està a mig fer i la malaltia encara té, no ens enganyem, connotacions fosques. Però les que van a la cua de la comprensió de la gent són les malalties mentals. Un càncer és un càncer, hi ha un diagnòstic clínic, una biòpsia, una operació o una químio. Una malaltia mental és una incògnita, un abisme... és una qüestió de fe. A la punta de l'iceberg hi ha les demències; la reina és l'Alzheimer. Hem de comprendre. A la societat no hi tenen lloc, aquestes persones grans –o potser no tan grans– amb les neurones desconnectades, el màxim al·licient de les quals sol ser menjar un bocí de xocolata. Us faríeu creus de la quantitat de gent que no ho entén, i que fins i tot s'hi enfada. La metàfora de Sontag és ara aquesta incomprensió. Són persones que “no hi toquen”, i nosaltres, amb totes les neurones encara despertes, no les toquem amb l'empatia, la paciència, la proximitat, la bondat que necessiten. Hem de comprendre.