La salsa i el peix

A l'hora de donar contingut a les polítiques públiques, és més fàcil posar-se d'acord amb la salsa que amb el peix; és a dir, amb les formes amb què les coses s'amaneixen més que no amb els continguts. Així, en la política sanitària trobem molts eufemismes de frases fetes internes prou equívocs per permetre un consens inicial però que, per poc que s'aprofundeixi en els detalls de l'acord, és obvi que no se sap gaire bé què concretament s'ha acordat. Paraules tals com la col·laboració pública i privada, les responsabilitats de la societat civil, la governança clínica o la participació dels professionals en la gestió, per no esmentar les més tradicionals garanties d'un suposat dret a la salut, en són exemples.

No hi ha res dolent a utilitzar alguns embolcalls que facin un entorn amable que predisposi als acords. Els trobem en el reclam polític de la conveniència de “pactes d'estat” per totes les polítiques, com si les ideologies o l'heterogeneïtat cultural, o el registre del passat no existís. El problema rau a no avançar en continguts més enllà d'aquest llindar “bonista”. Se'ns diu així que la sanitat crea riquesa, que és inversió, element de cohesió social; però també sabem que  és despesa corrent, retribucions de professionals prou corporativitzats, d'uns grups industrials de subministraments que prou pressionen pel seu interès.  Per tant, quan hom vol sovint controlar des de la política sanitària pública un finançament que fàcilment se li pot escapar de les mans, ha de recordar alhora les limitacions en la disponibilitat de recursos sanitaris en els seus efectes sobre la recerca, la creació d'ocupació, la inversió en infraestructures d'elevat valor afegit, i fins i tot en la balança comercial del país.

Donar contingut a les propostes implica ser clar en les disjuntives que cal valorar. Quan algú diu que més enllà de garantir l'equitat d'accés en els serveis sanitaris el que cal és fer-ho sobre els resultats de salut, se li ha de dir que això suposa interferir en tota mena d'espais individuals de decisió, passant per sobre de la voluntat dels individus en la utilització dels recursos si es vol ser efectiu en els resultats. També, per descomptat, implica treure els serveis sanitaris del seu forat, un ingredient més que, com l'educació o l'ocupació, afecten també la salut. De manera similar quan diem que els professionals no han de ser només partícips passius, sinó que s'han d'involucrar en la gestió clínica, posant-hi la cansalada –com en  l'acudit del porc i la gallina a l'esmorzar dels ous amb bacó–, hem de recordar que això requereix necessàriament assumir risc. En simetria, qui accepta atorgar autonomia efectiva als proveïdors ha de permetre la millor gestió patrimonial de les seves capacitats ocioses: recursos disponibles malgrat que la llista d'espera existent mostri les limitacions de recursos del finançador públic, que no pot pagar tota  la demanda que permet l'oferta disponible.

Qui vol decidir per compte propi i sortir de les directrius d'un tractament com a treballador per compte aliè que troba inacceptable compartir en el dia a dia les dificultats financeres del seu patró, ha de saber que ha d'assumir les conseqüències, financeres també, de les seves decisions. Quan volem que les institucions sanitàries comptin amb la governança efectiva dels seus professionals, hem de voler dir en coherència que aquests accepten ser-ne “accionistes”, “anar a resultats”. Això implica que estan disposats a avalar el capital públic, el cost de les instal·lacions que els són cedides per a la gestió, ja amb els seus propis diners inicialment, o a partir d'una retribució futura parcialment en forma de “paper” –que és el valor de l'acció a les societats de gestió de les quals ells són propietaris–. I això s'ha de fer de manera voluntària, respectant drets adquirits, sense retroactivitat obligada. I no només a través de formes mercantils anònimes, també en mutuals cooperatives o altres organitzacions de naturalesa mixta.  I quan la societat civil forma part de patronats i òrgans de govern, cal que recordi que assumeix una responsabilitat davant de la comunitat que té conseqüències civils i penals. O quan reivindiquem que “no és administració pública” sinó híbrids en el trànsit públic privat, amb flexibilitat gestora pressupostària i comptable, hem de recordar que s'accepta també competir per un finançament tarifat amb concurrència privada, sense poder consolidar i arrossegar finançaments garantits any rere any. Així ho reclama en tot cas el Sistema Europeu de Comptes públics per a fruir d'aquesta consideració més enllà de les bones paraules.

La dinàmica sanitària és avui rica en 
partenariats públics, fundacions, consorcis, societats de professionals que són música que sona bé per la millora en la gestió que suposen fora d'un model tradicional que ha tocat sostre. Però si no som precisos en identificar de què estem parlant és fàcil que ens posem d'acord en no se sap al final què.