Estranys miratges

Molts són el que, després de l'afer Pujol, s'han precipitat a donar per tancat “el procés català” cap a l'estat propi. Les ganes d'aturar-ho fa veure estranys miratges; la voluntat inconscient sovint manipula les interpretacions. Les projeccions de desitjos se superposen sobre els fets i els alineen perquè agafin el perfil que més convé als propis entusiasmes. És ben cert que la caiguda de certs tòtems obliga a un replantejament polític de fons, però el secessionisme no té ganes d'abaixar la guàrdia, sobretot perquè, en virtut del cas Pujol, l'espanyolisme unionista està agafant aquell to perdonavides tan insuportable que només pot motivar les ganes d'administrar-se sobiranament. En certs polítics catalans de primera línia noto tanmateix una certa mescla de sentiments, com si tot això del procés fos un embaràs de risc –trigèmins– en una dona novençana: molta il·lusió, sí, però també por davant del que pugui passar –els dolors, interminables–, i certa torbació i alarma davant de la feinada i la qualitat un pèl sospitosa del marit amb qui haurà de compartir les nits sense dormir… Això del procés ens ha d'agafar amb el múscul ben tens, i la cara neta, i la mentalitat decidida. Hi ha partits que ara mateix tenen els pixats al ventre, i d'altres que juguen al vell joc de marcar perfil d'esquerres o dretes abans que deixar clara la voluntat de posar-se a treballar per a l'estat propi. Si hi ha una feina pendent, més enllà del 9-N i del que pugui passar, és aclarir el nostre mapa polític a través de fortes complicitats de fons, que superin la dinàmica convencional de la nostra política. Aquesta ha de tenir les idees més clares ara que mai, quan ens assetgen pertot els vells fantasmes del populisme i de la irresponsabilitat dels líders, potser poc preparats per endinsar-se en una aventura que demana dosis infinites de coratge.