Olor de santedat

És innegable que el frau de Jordi Pujol torpedina la direcció moral d'un corrent del catalanisme. És cert que l'independentisme ha de tenir credibilitat per proposar un salt qualitatiu en comparació als actuals models de govern, tan defectuosos. Però aquests dos reconeixements no justifiquen la lectura bòrnia d'aquell espanyolisme i d'aquells defensors de l'statu quo incapaços de corregir una arbitrària temptació platònica: demanar al sobiranisme allò que no es demana a cap altra instància política. L'actitud a què em refereixo la resumeix molt bé José Antonio Zarzalejos, que en un article recent escriu: “per manejar la il·lusió popular del viatge independentista a Ítaca s'ha de ser un model de virtut i d'honradesa”. Passem per alt un detall important d'aquesta sentència: la relació intravenosa que estableix entre Pujol i l'independentisme. Centrem-nos només en el seu purisme irreductible: l'independentisme ha de ser model de virtut i d'honradesa. Amb lectures dogmàtiques i maniquees com aquesta la història deixa de ser una eina d'anàlisi per convertir-se en una ficció comparable als reversos d'aquelles estampetes de sant que relaten els miracles, prodigis i la vida hiperbòlicament desmesurada del santificat en qüestió. Ara ja ho sabem. No disposem ni d'alè històric. Només mereixem un tracte teològic: o sants, o condemnats.

El paradigma Zarzalejos il·lumina una única via per al triomf de l'independentisme: ni més ni menys que la de la santedat! Deu ser en virtut d'aquesta interessada exigència d'olor de santedat que el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez, demana que Pujol comparegui al Parlament per donar explicacions. Mentrestant se'l veu molt relaxat a l'hora d'exigir i autoexigir-se compareixences per explicar els greus casos de corrupció que esquitxen el seu propi partit i el PP. O tots sants, o tots potencialment, equitativament i humanament pecadors, ¿no?