Aquells socialistes
El darrer canvi al PSC ha reivindicat l'etapa del socialisme català que comença el 1945 a Tolosa de Llenguadoc, amb el Moviment Socialista de Catalunya, coneguts a la clandestinitat com a “músics”, tot subratllant-ne tres mots insígnia: federació, democràcia, socialisme. L'esment és cert, però abans, aquells músics havien fet sonar una música que fóra un error polític de continuar passant per alt, justament pel bé que sonaven algunes notes.
El novembre de 1940, a Mèxic, naixia el Moviment Social d'Emancipació Catalana, a partir del manifest “A tots els militants del PSU de C. Als treballadors de Catalunya”, signat per membres del partit català com ara Miquel Serra Pàmies, Víctor Colomer, Miquel Ferrer, Joan Fronjosà, Felip Barjau, Àngel Estivill, Ramir Ortega, Abelard Tona i Salvador Vidal Rossell. La subordinació creixent del PSUC al PCE, així com la seva bolxevització, en motivà la creació, en una reunió al domicili de Miquel Corcó, secretari general de la Federació Catalana de Treballadors de la Terra (UGT), a la capital mexicana, mentre que el nom fou proposat per Serra Pàmies i Abelard Tona. Era un grup socialista articulat a l'entorn del fet nacional, com a factor de cohesió entre els seus membres, els quals van arribar a signar un manifest conjunt amb el Grop de Santiago de Cuba. Partidari de la independència de Catalunya i de la unitat nacional dels Països Catalans, el MSEC defensava la creació d'un sindicat nacional i la formació d'un exèrcit català, tot proposant una aliança catalana per a un pacte democràtic amb els altres pobles de l'Estat espanyol. El març de 1941 publicà el manifest “A tots els treballadors catalans dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya”, signat ja per nous membres com ara M. Serra i Moret, des de l'Argentina, o Joan Sales i Marià Martínez Cuenca, des de la República Dominicana. El mateix any, la seva comissió sindical elaborà un “Estudi de la futura estructura politicoadministrativa de Catalunya”, on s'advocava per la nacionalització de la banca, els serveis públics i les mines, així com per una nova distribució de la terra.
El 19 de juliol de 1941 es transformava en Partit Socialista Català i disposava ja de membres a Mèxic, l'Argentina, la República Dominicana, Xile, Colòmbia, els Estats Units d'Amèrica, França i la Gran Bretanya. Va ser presidit per Felip Barjau i els nuclis bàsics en van ser Mèxic i Xile, aquí amb Pere Aznar i Dolors Piera. Si el MSEC publicà el Butlletí d'Informació. Moviment Social d'Emancipació Catalana, el PSC edità el Butlletí del Partit Socialista Català i més endavant Nova Era. Els seus membres van anar confluint cap al socialisme democràtic que, a Europa, era representat pel Moviment Socialista de Catalunya. També a Mèxic, el 1944, un grup de persones d'orientació progressista, procedents de partits de l'etapa republicana, s'aplegà a l'entorn d'Enllà. Catalunya per la independència dels pobles i el socialisme, publicació en català de la qual s'editaren set números a la capital asteca. Algun d'aquests col·laborà també amb el nou socialisme català que s'estava gestant a Europa. El MSC era, en molt bona part, obra i idea de Josep Rovira, treballador compromès amb Catalunya (participà en els fets de Prats de Molló amb Macià), el socialisme (dirigent del POUM) i la llibertat (a França impulsà el Front de la Llibertat i combaté el nazisme). El punt tercer de l'acta fundacional del MSC, coherent amb la trajectòria de Rovira i amb el patrimoni ideològic de l'esquerra catalana, defensava “el reconeixement del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos”. Aviat tindrem l'oportunitat de comprovar si, els que ara en reclamen l'herència, es limiten a exhibir-la en un congrés, la declaren públicament amb fets i actituds coherents o l'amaguen en silenci, al paradís de la memòria de Tolosa de Llenguadoc.
