Llibertat de vot?

Tant UDC com ICV es plantegen donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants en la consulta del 9-N, explicava ahir aquest diari.

Tant de bo que la llibertat de vot fos una pràctica més estesa en la política entre els diputats o càrrecs electes que estan sotmesos a la disciplina de vot. Em sembla una opció de maduresa política, especialment en casos que afecten temes morals o de valors; un representant polític sempre hauria de poder votar en consciència, encara que cobri per exercir el seu càrrec. Ara bé, no entenc en cap cas que s'hagi de donar llibertat de vot als militants, als simpatitzants o als electors; la llibertat ja la tenen –només faltaria!– sense necessitat que cap líder polític els l'atorgui. Però, al marge d'això, el que realment sorprèn si es confirma aquest posicionament d'UDC i ICV és que no s'atreveixin a defensar una idea. No estem davant d'un tema de consciència ni d'una qüestió menor, sinó del debat polític més transcendental que viurà el país en dècades. Com és possible que un partit polític no tingui un posicionament clar sobre la decisió que més canviarà la vida dels ciutadans a qui diuen representar?

Fa tot l'efecte que, de fons, hi ha la por de moure's, la por de mullar-se, la por de decidir, per por, justament, de perdre seguidors. Quan, en realitat, els ciutadans, el que més demanen ara és valentia política i missatges clars; davant del patiment de la gent no valen les ambigüitats. O potser, en realitat, la inhibició política és només una manera d'admetre la incapacitat de fer realitat l'opció confederal a la qual aspiraven. Davant la impossibilitat de pactar res amb Madrid, el confederalisme, la tercera via i, per extensió, el sí-no perden tot el sentit. I, si al final ni UDC ni ICV no acaben mullant-se per cap opció, no hauria estat més fàcil fer una pregunta simple de sí o no?