Menyspreu i domini

És una constant. Per justificar una situació de domini econòmic i polític cal assentar-la sobre la superioritat moral. És aquesta pretesa superioritat la que ha servit d'excusa per explicar colonitzacions, dominis i annexions. Quan les autoritats comunistes xineses justifiquen la invasió del Tibet copien la mateixa plantilla. La necessitat de civilitzar un “règim teocràtic”. Quins uns. Per això no sorprenen les columnes encadenades de l'exdirector de l'ABC i actual col·laborador de La Vanguardia José Antonio Zarzalejos, que escriu fa mesos el mateix article. Afirma en la darrera versió que “hi ha una Catalunya profunda i intolerant”, que es creu “superior i millor”. De qui parla? Sobre intoleràncies i superioritats n'hi ha que podrien escriure un tractat sencer. Només un cínic o un interessat pot negar l'evidència que la història d'Espanya ha estat durant segles exactament això. Afirma José Antonio que l'intent sobiranista, arrelat en aquests complexos, està a punt de sucumbir. En part perquè, gràcies als discrepants unionistes, “s'està produint un discretíssim, gairebé clandestí, retorn a la realitat”. Per col·laborar amb el “retorn”, recomana la lectura de Gaziel; concretament, de Meditacions en el desert. Deu referir-se a aquell paràgraf on Agustí Calvet escriu: “El caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d'alarb i de jueu, recuita –com una mena de civet– amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu”.