Artur Mas a la tauleta de nit
Dia d'estiu al jardí del Manso Escorial, a Vic. Verd, embellit pels dies de pluja que hi ha hagut per la comarca. El bullici de la política catalana no escapa de la curiositat de les seves residents, les germanes Vedrunes, algunes de les quals engoleixen pàgines de reflexions periodístiques cada dia, i resen també pel futur d'aquest país. Ja fa temps que comparteixo hores de conversa (teològica i política) amb la germana Roser, curiosa de mena als seus 82 anys i a qui mai se li escapa cap detall de la brega partidista que acaba dominant el dia a dia del nostre sistema polític. En l'última trobada que vaig tenir-hi, poc després de l'esclat del cas Pujol, va voler compartir part de les nostres reflexions amb una altra de les germanes que viu pendent del nostre futur polític.
Recordo la Maria enfonsada en un sofà d'una sala lluminosa, enfundada en una bata blava i cosint. Menuda, un xic corbada a causa de la seva edat –s'acosta a la norantena–, treia uns petits ulls vitals per damunt de les ulleres. “Jo vaig conèixer el president Pujol, sap? Va venir-nos a veure ja fa temps quan estava en una altra casa, a Torelló, i es va sorprendre quan em va veure la senyera penjada al capçal del llit”, em va etzibar quan va saber que jo era el periodista que, de tant en tant, venia a conversar amb la Roser. No calia ser gaire espavilat per entendre que, per elles, l'afer Pujol havia caigut com una gerra d'aigua freda a tot un mite fundacional. Per elles, i moltes persones de la seva generació, Jordi Pujol entronitzava els valors de la Catalunya postfranquista, cristiana i ètica. Un conjunt d'imatges que s'esmicolaven quan el ja no Molt Honorable reconeixia l'evasió fiscal fruit d'una herència no regularitzada des de feia 34 anys, amplificada per la Brunete mediàtica en tots els informatius i tertúlies de programes teledirigits des de Madrid.
El relat del país que va construir Pujol trontolla. Com deia l'amic Ramon Miravitllas, “a Armstrong li van prendre set Tours quan va reconèixer que es dopava, però Pujol no ens retornarà mai més el país que hauria estat si ell hagués reconegut l'evasió molt abans”. Ara bé, el que ens grinyola a tots és un relat caducat, el final d'un llibre que ja està escrit, llegit i rellegit, però que ha tingut un final inesperat. Però, davant del final segur del pujolisme, hi ha la voluntat d'escriure noves ratlles amb esperit renovat. El relat del procés no el crea Jordi Pujol, per molt que els poders de l'Estat li vulguin atorgar un paper protagonista. El relat el lidera Artur Mas, i de moment a aquest sí que no l'han enganxat. Usaré un exemple, tot i que sé que passar de l'anècdota a la categoria en aquest assumpte pot ser un pèl demagògic. Després d'explicar-me el seu encontre amb el president Pujol, la Maria em va fer una nova confessió: “Sap que dormo amb dues fotografies a la tauleta de nit?, una la del Sagrat Cor i l'altra la del president Mas. N'estic segura que Nostre Senyor va ajudar-lo a sortir tan airós de l'entrevista amb en Rajoy.”
Fins i tot, per qui potser havia abraçat acríticament el pujolisme, avui Pujol és un líder polític amortitzat. És clarament simptomàtic que, encara que hi hagi molta bugada per esclarir, hi ha la consciència en molts ciutadans que l'èxit final del procés sobiranista depèn majoritàriament de l'empenta i el compromís del president Mas. Potser, per aquest motiu, quan l'anàlisi externa no pot profunditzar més en tot el que deu passar per la ment del president, l'únic que queda és recordar-li, encara que sigui per escrit, que hi ha molts ciutadans que han posat fe cega en el camí que ell ha marcat. Tal com van fer amb en Pujol.
