Tombarelles de pallasso

Aquest procés nostre de cada dia pot portar –ha de portar– Catalunya a un purgatori més digne que l'infern que pateix. Res d'Ítaques ni de paradisos, només una mica més de dignitat i de llibertat. Un purgatori com Déu mana i permet aquesta Europa civilitzada del segle XX. Però, mentrestant, caldrà suportar totes les estacions del viacrucis. Tots els números barats del circ de les misèries. Per exemple, les declaracions encadenades d'una senyora que, com passa amb totes les papallones que busquen la calor, sense la llum dels focus encara seria crisàlide. O cuc. Aquesta senyora es diu Victoria Álvarez i no se'n sabria res si no hagués participat d'un dinar a Can Camarga que passarà a la història de la inanitat. Encara a hora d'ara no se sap ben bé qui va gravar-li la conversa amb Alícia Sánchez-Camacho, qui hi havia al darrere de l'empresa de detectius que va fer de Superagent 86. Examant de Jordi Pujol Ferrusola –els diaris més escrupolosos en diuen exnòvia o exparella–, Álvarez va compartir amb el fill de l'expresident algunes aventures escabroses. Ben segur que moltes menys de les que pregona, perquè aquesta senyora gaudeix amb l'atenció del públic i els llums del platós. Afirma Victoria Álvarez que apareixeran “més comissions i empreses” i que al darrere de tot això “no només hi ha de ser l'Estat, sinó també la policia”. L'Estat i la policia, senyora extot, més aviat semblen estar al darrere de vostè. I s'equivoquen. Els volantins dels pallassos sempre acaben en trompada.