Catalunya en l'hora zero

Als voltants del Nadal passat l'ANC em va convidar a donar una conferència sobre l'actual procés de Catalunya a Bellaterra. Vaig dir que el procés cap a la independència estava mal plantejat; s'havien
oblidat de l'anàlisi prèvia de la realitat espanyola; que al procés li faltava un líder i que Catalunya era una societat bifront, dividida, i de difícil maniobrabilitat. Tot i l'èmfasi en la carència d'un “sistema d'intel·ligència” per a desafiar, primer, un Estat, i després enfrontar-s'hi amb totes les seves conseqüències, per la via del civisme, impossible; per la via de la violència, improbable; per la de la diplomàcia i la negociació, molt a llarg termini, la més estimable i positiva. El meu diagnòstic era contraposat al que passa: no hi ha xoc de trens sinó un AVE a 300 km/h atropellant la vagoneta.

La primera topada, després de la primera entrevista de Mas amb Rajoy, ja ha estat; el drama de Jordi Pujol i la seva família, el desmantellament d'un mite de manera implacable, amb linxament inclòs, i un ensorrament moral del catalanisme moderat i convergent. El mite Pujol aniquilat, el seu predicament personal com a governant triturat, el seu brillant full de serveis a Catalunya i a Espanya devastat... La seva confessió va ser un error a deshora, i l'aixeta que va obrir, un tsunami informatiu inquisitorial i imparable. Aquells que visquérem moments brillants de la seva gestió política en el tardofranquisme i en la Transició, hem de recuperar l'equanimitat a l'hora de jutjar-lo. El seu màxim error com a governant pot ser el seu error com a pare: consentir les activitats de risc dels seus fills. Un excés de tolerància a casa es pot tornar un delicte d'omissió. I el que avui se li invoca, a Pujol, que s'ho apliqui Rajoy amb Bárcenas o Gürtel, o Comunitat Valenciana; o que els socialistes ho tinguin present en el descontrol andalús.

El passiu major dels errors comesos correspon al capítol de l'analítica de forces en el contenciós amb l'Estat; una estratègia probablement equivocada i amb un timing accelerat; un gairebé menyspreu del factor “intel·ligència”. El lideratge de Mas va néixer dèbil, puix que la seva instal·lació en el poder ve donada per la família Pujol, i aquest escàndol incideix d'alguna manera en ell. Al president Mas se li queda curt el calendari després d'aquesta acció de la intel·ligència de l'Estat: el cas Jordi Pujol és un greu avís de tota l'artilleria de l'Estat.

Si ens pesen aquests errors, més em dol el desvergonyiment dels “fills” de Pujol que fugen com les rates per esborrar-se, o a clavar-li el punyal: Tu quoque, fili mi, que va dir Cèsar a Brut. Quants “fills meus” han sortit a aguantar la borrasca? Amb aquesta actitud pocs vímets quedaran per aixecar un lideratge a Catalunya, ja no per la independència, sinó per la dignitat. No és correcte l'actual linxament subliminar de Catalunya! La primera a guardar silenci hauria de ser Sánchez-Camacho i un PP ebri d'oportunistes. No és aquesta l'hora dels aprenents en política –en això Mas torna a errar– si es vol refundar l'escenari. Duran es va adormir massa temps, i ni Rull, ni Homs són la millor fornada. Cerquin homes de bé, irreprotxables, honrats, amb un discurs moral; que netegin els canals del poder; que observin la transparència com a norma i la coherència com a fonament del discurs polític. Tampoc serveixen els Pablo Iglesias amb una partitura escrita per altres. El discurs ha de ser inexorablement moral, sense duplicitat, i el procediment encara més; si no, el futur serà dels descreguts, dels cínics o dels revolucionaris, amb aquella vella tradició anarcoide, de la qual tant sap ERC. Qüestió de vida o mort és el temps, i des d'aquesta perspectiva el consell de Virginia Wolf: “El futur estava sempre massa a prop, i era un interrogant massa gran.” El de Catalunya, encara més.