Impossible?

El 9-N, o a partir d'aquesta data, els catalans i les catalanes decidirem, perquè som una nació, si volem tenir, o no, un estat propi. I em sembla oportú fer una reflexió sobre el binomi estat i nació, que al meu entendre no són dues cares de la mateixa moneda. En la història coneixem nacions sense estat com els Països Catalans mateix, estats nació com Holanda, estats plurinacionals com Bèlgica –flamencs i valons– i també estats sense nació com van ser en el seu dia els EUA quan van proclamar la independència sense una concepció nacional conceptualitzada sinó més aviat per una reivindicació ciutadana front a la metròpoli. De fet, més de la meitat dels poc més de 200 anys d'història dels EUA es dediquen a la construcció d'una consciència nacional inexistent i en bona part la cruenta guerra civil té més a veure amb aquest objectiu que amb el mitificat alliberament dels esclaus. Per cert, només cal rellegir el pamflet de Thomas Paine “Common sense” (‘Sentit comú'), que va revolucionar l'estat d'opinió a la llavors colònia britànica en favor de la independència, per veure com n'és d'evident la necessitat d'un estat propi per a Catalunya. El moment que viu el país és històric. Però els dubtes suren. Principalment dos: no tindrem prou força per reeixir i no serem capaços de governar-nos –un tic evident de processos colonials–. Però això no és nou. Són els mateixos arguments que es va haver de sentir Gandhi a l'Índia o De Valera a Irlanda. L'imperi britànic era imbatible i els irlandesos, uns pobres pagerols incapaços de governar-se. Bé, la història tots sabem com acaba. Perquè si hi ha un denominador comú en tota construcció d'una nació és la voluntat majoritària de ser, i en la constitució d'un estat, la de tenir-lo. Per això es fa a casa nostra més actual que mai el lema del 68: “Siguem realistes, demanem l'impossible”, perquè creure que podrem superar els grans reptes plantejats amb l'actual Estat espanyol sí que és molt irreal.