De set en set
Llibres vitals (1)
L'any 1990 va aparèixer la traducció catalana del llibre La immortalitat, de Milan Kundera. Com que la meva mare i la meva germana coneixien la devoció que sento per aquest escriptor, em van regalar aquell llibre pel meu sant. Era un 21 de juny i feia un dia molt calorós. Després de dinar em vaig estirar al sofà i vaig començar a llegir-lo. Si la felicitat pogués xifrar-se igual que la fórmula d'un perfum, una de les meves essències seria aquesta: llar+estiu+Kundera. Quan tot just havia acabat de llegir el primer capítol, en què una dona gran se sent sobtadament primaveral davant del jove monitor de natació, va sonar el telèfon. Em van comunicar que un amic de l'ànima acabava de morir en un accident de trànsit.
No vaig tornar a reprendre la lectura de La immortalitat fins al cap de vuit anys. Però vaig abandonar-la de nou perquè se'm feia molt difícil destriar, d'una banda, la substància d'aquest llibre, i de l'altra, la resistència heroica que una amiga molt estimada estava oferint contra un càncer. La immortalitat de Kundera decortica la fragilitat grandiosa de la perseverança humana davant la imbatibilitat del temps. Finalment l'Anna va morir, deixant-nos els deserts de la seva absència.
La immortalitat es va estar sis anys més en una lleixa d'una habitació de casa dels meus pares. Quan la meva mare va emmalaltir i jo em passava les nits a casa seva, vaig tornar a afrontar-ne la lectura. Com tots els llibres veritables, La immortalitat ja no era només un llibre. La meva mare no patia per la seva mort. Patia per tot allò que deixava desprotegit. Patia per nosaltres. Patia per mi, que a pocs metres d'ella llegia insomne: “Imagina't que vius en un món sense miralls.” Tres dies després, la mare va morir. Ara, ja en un món sense miralls, La immortalitat continua imantant-me.