Món imperfecte

La sequera de desgràcies pròpies —més enllà de l'hàmster, la roda o el procés, que tant avalota les lloques cosmopolites espanyoles—, característica d'aquesta època tan seca, obre els davantals dels informatius al món. Ara sí que estem informats! I els sumaris o les portades s'inflen amb l'Iraq, Rússia, Ucraïna, Gaza o Israel. Calamitats, en definitiva. Cadascun d'aquests punts calents, sota els quals hi ha víctimes i horrors, fa prendre posicions a l'opinió pública i a la publicada. Seguint la tradició, judicis i —ai!— prejudicis deformen la informació a l'origen i a l'arribada. Diu l'exòtic periodista Joe Zaco que no hi ha bons i dolents, sinó forts i dèbils. Això és cert. Tot i que sovint els dèbils quan s'enforteixen fan la mateixa por. Sigui dit per israelians, però també per palestins. Per russos, però també per ucraïnesos. Condició humana. Una víctima armada és un botxí desbocat. Per això els espanyols ja alerten sobre els catalans. Els porten cinc segles d'avantatge i despropòsit. Els matisos i els equilibris individuals són difícils. Els estats ho tenen més fàcil. Ells decanten balances amb els propis interessos. Les guerres s'entenen millor des de les administracions que des dels administrats. Si Catalunya fos un estat, ara hi hauria sobre la taula de joc els milers de turistes russos que vénen cada any, els apartaments de luxe que compren i les nectarines que es mengen. A qui faria costat el govern català? Canviar de posició ajuda a entendre el món. Israelians o palestins?