O pacte amb el poble o pacte amb Espanya

El 2007, en una con­ferència a Mataró, vaig dir que “el cata­la­nisme serà inde­pen­den­tista o no serà”. Set anys després, goso afir­mar que la inde­pendència es farà deso­beint o no es farà. No hi ha dubte que par­laríem d'un acte extrem, però no extre­mista. I seria la con­seqüència lògica de tots els actes extrems, no pas extre­mis­tes, que ens han por­tat on som. Extrems havien de ser per no negar-nos com a nació: les mani­fes­ta­ci­ons de la PDD, les con­sul­tes per la inde­pendència, la mani­fes­tació con­tra el TC, la fun­dació de l'ANC, les Dia­des del 2012 i el 2013... Són actes que exi­gien una dis­po­sició d'ànim, una reso­lució exe­cu­tiva, i una capa­ci­tat orga­nit­za­tiva gens cor­rents: al límit del que ales­ho­res es podia con­si­de­rar nor­ma­tiu en qual­se­vol àmbit de l'acti­vi­tat política. L'ener­gia des­ple­gada per aquells actes va posar en marxa la maquinària ins­ti­tu­ci­o­nal, para­lit­zada per les con­ven­ci­ons legals del sis­tema auto­no­mista i pel joc tàctic dels apa­rells polítics. Arran de les elec­ci­ons del 2010, Joan Puig­cercós va decla­rar que l'inde­pen­den­tisme havia per­dut escons al Par­la­ment; jo vaig con­tes­tar (vilaweb.cat) que no era cert, sinó que eren escons pres­tats a CiU, la qual estava obli­gada a admi­nis­trar-los asse­nya­da­ment en els qua­tre anys de legis­la­tura. No va ser així: CiU va pre­fe­rir caval­car el cavall de la política aus­te­ri­cida i, arran de la Diada del 2012, es va tro­bar amb una demos­tració de força inde­pen­den­tista que va obli­gar el pre­si­dent a bai­xar a l'arena política per no roman­dre tan­cat dins el núvol del poder ins­ti­tu­ci­o­nal. Aquell dia es va for­jar el pacte entre les ins­ti­tu­ci­ons i el poble, un pacte no escrit, que, menat per la inèrcia par­ti­dista i les con­ven­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals, Mas va inter­pre­tar mala­ment i que li van fer per­dre els escons gua­nyats el 2010. Ales­ho­res, amb un exe­cu­tiu afe­blit, es feia neces­sari sege­llar el pacte entre el poble i els poders ins­ti­tu­ci­o­nals, com va resul­tar de l'acord par­la­men­tari de desem­bre del 2013 i la fixació d'una data per al referèndum. I el garant o inter­me­di­ari entre el poder ins­ti­tu­ci­o­nal i el poble havia de ser ERC, perquè seva era la res­pon­sa­bi­li­tat de sos­te­nir l'exe­cu­tiu de CiU. La política espa­nyola, feta de menys­preu, perfídia i des­lle­ial­tat, calia donar-la per des­comp­tada fins avui mateix, quan l'afer Pujol ha vin­gut a fer de cunya al cor mateix de CiU i a posar ombres sobre el seu com­promís amb el pacte per la con­sulta el 9-N. L'actu­ació extre­mista de l'Estat posa, doncs, CiU en una situ­ació extrema. Fa molt de temps que se sabia que les cla­ve­gue­res de l'Estat dis­po­sa­ven de tot el mate­rial fètid, pro­ce­dent dels nego­cis dels fills d'en Pujol, per escam­par-lo en el moment precís. ¿Ho sabia CiU? I si ho sabia, ¿no hau­ria d'haver fet dis­sabte a casa i posar els Pujol al seu lloc? ¿Encara que­den res­tes de sèrie per treure en pública sub­hasta, dos­si­ers secrets que puguin minar més el com­promís de CiU amb la rea­lit­zació de la con­sulta i forçar-la a decan­tar-se per un pacte amb Espa­nya? El com­promís amb el poble exi­geix saber-ho. Men­tres­tant, ERC clama per fer la con­sulta a qual­se­vol preu i dins la lega­li­tat pròpia. Està molt bé, però aquesta impo­sició de la lega­li­tat pròpia dema­narà el moment de la força –una força mas­siva, pacífica i democràtica, per doble­gar la força de la lega­li­tat espa­nyola–. I per asso­lir-ho, caldrà deso­beir d'una manera resolta, pacífica, mas­siva i democràtica.