El segle incert

El segle XX va ser el segle americà, compartit parcialment amb una efímera Unió Soviètica. Ara, cent anys després de la carnisseria de la Gran Guerra, molts observadors del món ens demanem de qui serà el segle XXI. Els EUA comencen a donar signes que el seu poder està arribant als seus límits, tot i que conserven l'hegemonia militar sobre els altres països. Els anomenats estats emergents (Brasil, l'Índia) no acaben d'emergir dels seus desequilibris i desigualtats. El segle XXI podria ser també el del retorn d'Europa, però el vell continent es troba empantanat en el mercantilisme burocràtic i lligat a fantasmes del passat que no volen desaparèixer, com ara la xenofòbia i les revifalles feixistes. A manca d'altres candidats, la Xina té gairebé tots els elements per ser la potència dominadora del segle, però encara no els té tots. Ho sabrem del cert quan contemplem un cosmonauta xinès passejant-se per la superfície de Mart, i plantant-hi (potser primer que ningú) la seva bandera. Però això no passarà fins d'aquí a vint o trenta anys.

Alguns observadors apocalíptics afirmen que el segle XXI serà el de la contaminació global, les catàstrofes i les epidèmies (com ara l'èbola, que ja comença a assetjar-nos). Tant de bo que no sigui així. No tindria gens de gràcia veure un nou món néixer de la ruïna del passat. Entremig de tanta confusió, el nou segle encara no té propietari quinze anys després del seu començament. L'única qualitat que se li pot atribuir amb exactitud és la incertesa.