Ara és l'hora!

Ara és l'hora, després de 300 anys, de tenir el país que volem. Vivim una oportunitat històrica única que no podem deixar passar a la lleugera, perquè si no som capaços d'aprofitar-la haurem d'acotar el cap durant dècades. Això no vol dir que el dia 10 de novembre tot estarà fet i guanyat, sinó que tot començarà i que tot estarà a les nostres mans. No perdem el temps en desvaris d'estiu ni en baralles estèrils. El resultat, sigui el que sigui, només depèn de nosaltres. La gran sort que tenim és que ja res depèn només d'uns partits que hem votat i que amb el nostre vot fan polítiques sotmeses a conjuntures i pactes. D'ençà de la humiliació de l'Estatut i de la resposta de la gent sortint massivament i pacíficament al carrer, els partits tradicionals han hagut de començar a canviar i anar a redós de la societat i no al contrari. Quan observem les crisis i els canvis que es produeixen al si d'aquests partits i encara sentim una certa angoixa perquè ens sembla que tot s'està desconfigurant, ens equivoquem. Aquesta reconfiguració del panorama polític és necessària i positiva.

Tenim exemples recents que ens mostren que el que els unionistes ens pinten com a impossible, altres, en condicions encara pitjor que les nostres, ho han aconseguit. No oblidem que els lituans, per exemple, van acudir massivament a les urnes amb una clara voluntat de secessió de la Unió Soviètica fent cas omís a la prohibició de Moscou i que van guanyar gràcies a l'elevadíssima participació (87,6%) en aquell referèndum titllat d'impossible i a la determinació del president lituà de l'època de no cedir ni a les amenaces ni a la por. Nosaltres tenim la voluntat majoritària de la societat d'exercir el seu dret a vot i també tenim, i això no ho hem d'oblidar, la determinació del president Mas perquè això sigui possible i la determinació clara dels dirigents polítics de l'oposició, principalment d'Esquerra Republicana, però també de sectors socialistes dissidents, de les CUP i de sectors d'Iniciativa. Quan els unionistes soviètics deien que la veu de les urnes lituanes era il·legal, el president Vitautas Landsbergis no va dubtar ni un moment a declarar que “les lleis estrangeres no s'apliquen en aquesta República”.

La majoria dels processos d'independència recents han començat amb una declaració unilateral ratificada per un referèndum. A banda d'algunes excepcions com la de Txèquia i Eslovàquia, ningú s'esperava que els estats veiessin amb bons ulls un procés d'independència i encara menys que el facilitessin. Arriba un moment que si disposen del suport necessari s'ha de fer el pas. I aquest pas, repeteixo, no és l'objectiu final, sinó el tret de sortida inicial. Lituània va fer una declaració unilateral d'independència el mes de març del 1990 recolzada per l'èxit de la via bàltica de l'any 1989. Un any després, va fer un referèndum de ratificació que va obtenir un 75% de vots afirmatius i finalment, el mes d'agost del mateix any, va esdevenir un país independent amb el reconeixement d'Islàndia. Al cap de pocs mesos ja havia obtingut un reconeixement ampli i entrava a les Nacions Unides. No va ser un procés fàcil ni del tot pacífic, ja que hi va haver una vintena de morts arran d'un atac de la Unió Soviètica a la televisió que va fer catorze morts civils, més de sis-cents ferits i una massacre de guàrdies de frontera en la qual van perdre la vida set duaners.

El primer gran repte que tenim és prendre el carrer massivament i pacíficament l'11 de setembre i el segon, fer tots els possibles per exercir el nostre dret de vot el 9 de novembre, sense demanar permís, perquè d'alguna manera ja ho hem fet i no ens l'han donat. Però no oblidem que el dret a decidir és sinònim de l'exercici de la voluntat individual i col·lectiva i que en una democràcia madura, la mateixa idea de demanar permís per anar a votar semblaria un contrasentit.

Seguim, doncs, el camí que ens hem marcat sense entretenir-nos en miratges i aprofitem aquesta oportunitat per ser el que vulguem ser.