David

Qualsevol que hagi estat a Florència i hagi visitat el Museu Bargello i la Galeria dell'Academia recordarà que en el primer hi ha dos David de Donatello i un de Verrocchio, i en el segon hi ha el David de Miquel Àngel. Abans d'entrar en matèria, un incís. No sé si us hi heu fixat, però en totes les estàtues clàssiques, i les del Renaixement són ganes de copiar els clàssics, el dit gros sempre és més petit que l'índex, que és el més avançat. En diuen, suposo que per això, peu grec. Però, si us hi fixeu aquests dies a la platja, no són els més habituals. Només l'11% de la gent el té. La resta té el peu egipci, on el dit gros és el més avançat. És una ximpleria, però resulta que la majoria de la població no té els peus d'acord amb l'ideal de bellesa dels clàssics. Què vols fer-hi.

Peus a banda, parlava del David perquè, a diferència de Donatello o Verrocchio, Miquel Àngel va ser el primer a representar-lo  adult. Ja no era un adolescent que amb una fona va matar el gegant Goliat, sinó un jove musculat, que ignoro quina alçada tenia proporcionalment als 5 metres de l'estàtua de mal marbre. I la seva obra es va convertir en símbol de poder, llibertat i orgull cívic de la República de Florència, davant l'amenaça d'altres estats, just quan, per cert, havien perdut el poder els Medici...

Doncs bé, a l'hora d'afrontar els reptes polítics de la tardor, que són a priori una lluita entre David i Goliat, hi haurà més garanties si ens adonem que cal astúcia per tombar un gegant, però també determinació. I, sobretot, si en lloc de comportar-nos com adolescents acomplexats, demostrem que som una societat madura. I que la nostra força és la gent. I el missatge a enviar el va escriure Vasari sobre el David: “Així com
ell va defensar el seu poble i el va governar amb justícia, els que regeixen els destins d'aquesta ciutat l'han de defensar amb determinació i governar-la amb justícia.”