Violències

Ens esgarrifen les imatges. Els comentaris que acompanyen tanta violència solen referir-se o bé a l'escàndol humanitari, al sofriment de tants innocents, sobretot infants –que són els que senten amb més profunditat el terror– o a les qüestions estratègiques i econòmiques que originen els desastres. Sembla, amb tot, anar-se imposant per la via emocional o per la de grans Majúscules el pensament militaritzat: és a dir, un “no-pensament” que acaba reduint la complexitat del problema i de la història a una simple batalla entre bons i dolents. I la violència va sent acceptada com a “única possible regla de joc” enfront de la llarga llista de greuges rebuts. Com ens diu el professor J.M. Tortosa, cal produir “la construcció social de l'enemic” per tal de poder-lo utilitzar –sovint amb l'ajut de la por– com a causant de tots els mals, i un cop ben deshumanitzat, és a dir, convertit en menys persona, atacar-lo. Desapareix la capacitat de veure els propis errors i violències. I creix, així, l'espiral de destrucció mútua.

Però la violència que mata, enruna i terroritza no esclata un bon dia com per art d'encanteri. Està latent a tot arreu, present en tots els aspectes de la nostra quotidianitat. Es cuina lentament en les condicions de vida de les persones, es respira, ben globalitzat en un aire cultural que resulta humanament tan destructiu com les mateixes armes. Es filtra en les converses, en els valors íntims, en les lectures, en les televisions i xarxes socials. S'ha anat imposant arreu. I ens torna a dir que l'home és un llop per a l'home, ens explica com funciona aquest món i quines són les regles de joc a les quals cal adaptar-se si es vol sobreviure. Es tracta de competir amb l'altre, de guanyar-lo, d'imposar-se, per tots els mitjans... L'indicador per a mesurar la vàlua d'un ésser humà és la capacitat per a ser i poder més que els altres. Aquest és el discurs que permet tancar els ulls al sofriment aliè. D'altra banda, com més febles són els controls polítics, com menys respecte i força tenen els drets humans universals, més fàcil resulta fer desaparèixer el reconeixement de l'altre, el diferent que esdevé un estrany i, si ve al cas, un enemic. I així esclata la violència oberta abonada per un antic pensament patriarcal que perviu en mil manifestacions properes. Desapareixen les persones i apareix l'estat, la nació, la nostàlgia de l'imperi o la religió. I aleshores, en qualsevol part del món, la política queda reduïda a la comptabilitat de despeses en materials i vides.

I enfront d'aquests desastres humanitaris, no ens caldria començar a pensar altre cop globalment, un cop més com s'ha hagut de fer al llarg de la història, com ens arreglem per a conviure en pau? Quina mena d'educació, quina cultura, quina política i quina diplomàcia hem de construir perquè els interessos d'uns pocs no siguin llei per a tots? Sabem que els éssers humans han de ser educats per a reconèixer –individualment i col·lectivament– que som alhora iguals i diferents, compostos i plurals. Qualsevol forma de monisme, d'unidimensionalitat és altament perillosa per a la persona i per a la convivència. Si volem evitar la construcció accelerada de l'enemic, hem de pacificar el pensament, recordar les grans conquestes en drets humans i modificar els sistemes de valoració del que socialment porta o no a l'èxit. D'això se'n diu educar per a la pau.

On són les escoles que no ensenyen a competir, sinó a negociar, dialogar i pensar? On són les que cultiven l'empatia, l'aproximació a l'altre, bo i sabent com n'és de fonda la vulnerabilitat humana? On s'aprèn en allò petit i quotidià la resolució de conflictes que necessàriament genera la convivència? Quina política ens protegirà de la part mes fosca dels éssers humans i de l'explotació que d'aquesta foscúria fan els poderosos?

L'esclat violent que ens esgarrifa és l'expressió extrema del discurs de la competència, de la imposició de la força bruta i de la debilitat del procés civilitzador.