Can Gironí de Garrigàs

Dissabte 23 d'agost. En una sala amb volta de maó ple dels baixos de la casa, un fotògraf imparteix una master class i ara té projectada la imatge d'una noia que mira el capdamunt d'una mena de columna; la curiosa llum del retrat és, a parts iguals, de beatitud nirvànica i d'alba de Súnion. Fotògrafs professionals i aficionats l'escolten amb devoció. És la tercera class de la tarda, més una quarta sessió d'Instagram; després soparan a l'era del mas i finalment projectaran els treballs que han enviat fotògrafs d'arreu. Josep Oliva i Miquel Ruiz codirigeixen i repeteixen amb molt d'èxit aquest segon Mirador Photo que, diuen, va molt bé als del gremi per compartir, animar-se, i fins i tot regalar consells als que comencen. Tot això passa als baixos i a l'era de can Gironí –considerable pairal a mig camí entre l'N-II i Garrigàs–, allà on fa cinquanta anys reposaven el darrer carro i el primer tractor, avui amb la baluerna restaurada i el sòl forà entapissat de gram i esparcet. Hi vaig arribar entre dues llums i el conjunt, animat per més d'un centenar de persones que s'hi movien, em va fer l'efecte d'una platea, d'una guingueta, d'una àgora i d'una acadèmia platònica. I és que l'era està acotxada pel casal amb la portalada que permet l'accés a les generoses sales que dèiem, per un paller transformat en cuina bar, per la vella cotxera de 1923 que fa de dissimulat magatzem. I, en el flanc lliure, per un escenari que permet dos espectacles: l'acció dramàtica o, si no hi ha actuació, el de l'Alt Empordà amb l'Albera de teló de fons. Aquesta petita Arcàdia ha estat exquisidament condicionada pel darrer hereu de la propietat, en Josep M. (Txema) Alabert Estrach, home de teatre i espectacle, que ens serveix de pont per esmentar l'altra projecció pública de mas Gironí: màgia, teatre, cabaret i Toni Albà oferts quatre caps de setmana del darrer juliol, els divendres per facilitar muntatges als nous i els dissabtes per als consagrats. S'anomena Festivalet Altempordanès sense Trumfos, el FAST, acrònim que també serveix per referir-nos als Fanàtics i Amics Súper Teatreros, que són els que ho fan funcionar tot plegat. Vet ací que, amb fotos o amb teatre, l'era de can Gironí, amb la senzillesa d'uns petits retocs a les taules i cadires, esdevé idònia per als espectacles, per sopar per cinc euros, per conversar amb qui s'escaigui i per fer una cosa cada vegada més insòlita gràcies a la virtualitat: veure's i, si em permeten, tocar-se. Aquest jardí de les delícies de moment no ha pas estat pintat per cap Bosch, però s'ho mereix.