Turisme i activitat econòmica

De manera recurrent es planteja el debat entre turisme i indústria; particularment després d'una temporada que mai no deixa prou satisfets tots els implicats, que són molts, en el turisme. Això passa sobretot en el turisme, per les externalitats que implica: conseqüències socials bones i dolentes, d'ambientals també i que es visualitzen menys pel que fa als beneficis d'aquella activitat. Vagi per endavant l'opinió de qui escriu: és millor tenir turisme que no tenir-ne; però, a igual nivell d'activitat econòmica, millor assolir renda des de la indústria que des del turisme.

Anem a pams. El turisme és part d'una economia orientada als serveis personals. La natura posa a disposició del visitant un entorn ambiental determinat i el treballador acompanya amb els seus serveis aquells elements que més permetin fruir d'aquest context per al lleure del visitant. L'ajustament és així a la carta. Al contrari, la producció industrial, feta a demanda, és impersonal: es pot categoritzar l'usuari, però mai caldrà que el treballador s'ajusti a la circumstància del comprador per al millor ús del producte en el cas concret: si està enfadat, no cal ser amable; si no vol repetir, la decisió és d'un sol tir (no torna a comprar), sense mantenir a curt termini una relació continuada a disgust. Els serveis personals són intensius de mà d'obra, de manera que la seva qualitat es visualitza en funció d'aquesta. Això fa que els canvis de productivitat siguin molt difícils i s'hagin de traslladar als preus les variacions en els costos; especialment dels salarials. Aquests acaben essent decisius, ja sigui pel preu de les ofertes alternatives amb les quals competeix, ja pel deteriorament en la qualitat que pot suposar la pèrdua d' incentius a fer les coses bé a la vista que els salaris pugin a ritme més lent que els preus generals de l'economia. A la producció industrial la pressió competitiva és més forta encara, però compta amb les millores de productivitat i amb una innovació pròpia per a amortir-la. Els productes són segmentables i no depenen tant dels entorns conjunts: en el turisme els mals d'uns afecten fàcilment a tots. I les millores es reconeixen de manera conjunta però no sempre generen interès individual en afrontar-les, tot esperant que les faci algú altre. Té l'avantatge que el servei com a tal no és espoliable de l' indret en què s'ofereix, fet que protegeix quelcom de la competència: el paisatge no és apropiable ni directament mercantilitzable posant-li un preu de venda. Però els serveis són molt estacionals i dependents de la demanda d'altres: del seu calendari de treball, de les fluctuacions de les seves rendes, dels seus gustos. Agradi o no, el turisme serveix les preferències alienes a les quals hom s'ha d'acomodar, tant en dedicació (tota la resta d'activitats vitals hi queda supeditada), com en idioma, costums, o altres formes de servilisme. Compta per això amb una forta subvenció pública: els fixos discontinus traslladen al pressupost públic el cost de la discontinuïtat de la demanda; estacionalitat que sofreix també algun sector industrial sense aquest aixopluc públic. El turisme és altrament la nineta dels ulls d'uns governs que troben en la major estabilitat de l'exportació invisible que suposa el turisme el remei als seus mals, mals provinents dels dèficits comercials i de gastar pel valor d'allò que no produeixen. En aquesta situació la indústria pateix en carn pròpia el cost d'oportunitat d'una mala conjuntura econòmica respecte de les possibilitats que sembla donar ad infinitum el turisme; en particular, amb legislacions territorials laxes i subvencions encobertes. Botigues i més botigues, apartaments i més apartaments, bars i més bars inunden el paisatge amb la creença d'augments incessants de la demanda, quan en realitat el que fan és sovint compartir la demanda existent, ja que si ha de créixer ho haurà de fer a un preu cada cop més baix i
així resultarà menys rendible.

Ben cert que el despoblament del camp i la pèrdua de competitivitat agrícola, així com males conjuntures industrials, han deixat molta mà d'obra sense ocupació, que juntament amb la immigració –aquesta també d'augment potencial infinit si no importa gaire la formació, ha trobat en el turisme una vàlvula d'escapament. Millor tenir-la, doncs, que no tenir-la. Però és suïcida no conèixer-ne les limitacions, tant d'entorn com de capacitació de l'oferta: no tot val en construcció i ordenació de territori per a ús turístic, ni té sentit ventilar-se un bon balanç patrimonial per tal de generar més renda de baix valor afegit o de redistribuir l'existent amb més i més ocupació. Necessitem la indústria, retrobar equilibris i una major preservació d'allò que és de tots i aparenta no ser de ningú,
ja que ens hi juguem el futur.